“En política has de venir plorat de casa”

L’anàlisi que fem de les municipals és que ens han votat les mateixes persones que fa quatre anys. Per tant, hem mantingut els 7.500 vots, que el 2015 van ser un resultat extraordinari i que ara també ho són. L’alta participació i el fet que no hi hagués moltes llistes han provocat la pèrdua de la majoria, però en el fons sentim el mateix suport de sempre.

ERC va fer tot el possible per articular una majoria contra la llista guanyadora, però no se’n va sortir.

El 2011, quan vaig guanyar per primer cop, vaig fer un pacte amb ERC que va ser molt bo, en uns moments molt complicats per a la ciutat i per al país. Va anar molt bé. El 2015, amb la majoria absoluta, ERC no va voler entrar i ara els ho vam tornar a oferir. Els vam demanar un gest en la investidura que no es va fer i ara no tenim el clima de confiança que seria necessari. Governarem en minoria.

No. Tot i tenir majoria absoluta, diria que el 80-85% de les decisions que es van prendre en l’anterior mandat es van votar per més d’un grup. La dinàmica està feta. De fet, hi ha poquíssimes coses que necessiten una majoria absoluta, com les modificacions del pla general. Moltes coses, amb abstencions, es poden tirar endavant. No m’inquieta.

Continuar les línies estratègiques que hem iniciat, que no poden estroncar-se de cap de les maneres. Creiem que cap ciutat mitjana del país tirarà endavant sense fer una aposta pel coneixement. Per tant, la nostra és l’aposta universitària. L’objectiu és arribar als 1.000 estudiants, cosa que en una població de 40.000 persones suposa de les ràtios més elevades del país.

Ara mateix al campus del Pla de la Massa hi ha els estudis vinculats a les enginyeries, i al que obrirem al setembre, a la Teneria, hi haurà fisioteràpia i nutrició, a més d’infermeria. El futur passa per seguir ampliant el campus. En farem un a l’antic hospital, on s’hi posaran més estudis. Els propers que ha anunciat la Universitat de Lleida és el grau en administració i direcció d’empreses en anglès, que tenim la sensació que animarà aquella gent que ara ha de marxar d’Igualada. I ho complementarem amb màsters, postgraus i formació continuada amb l’objectiu de convertir l’hospital en hospitalari universitari.

Volem que a Igualada no s’hi visqui bé, sinó que s’hi visqui molt bé. Per això volem liderar les ciutats mitjanes amb un model per als 0 als 100 anys. Tenim l’àmbit sociosanitari, ciutat amiga de la gent gran, i per això iniciarem les obres de l’ampliació de la residència Pare Vilaseca, però incrementant les places de centre de dia o l’atenció domiciliària.

Estem tancant ja l’anella verda de la ciutat i tenim la sort que la Via Blava passa per Igualada, per tal que, caminant, en bicicleta o a cavall, es puguin recórrer 300 quilòmetres des de Castellar de n’Hug fins al mar seguint els afluents del Llobregat, el Cardener i l’Anoia. Això farà que d’aquí a pocs d’anys es pugui anar en bicicleta des de la plaça Major d’Igualada, per exemple, i banyar-se al mar en tres hores, perquè també s’haurà d’estar en forma. Estem articulant fórmules per després poder carregar la bicicleta al tren, per exemple. Fa 30 anys el riu era una claveguera i ara li donem valor. També projectem l’ampliació del parc Central, que serà decidit pels infants a través d’un procés participatiu.

El procés que es va fer ens ha anat molt bé perquè gent de fora ens ha abocat tot d’idees en un barri molt important que l’Institut del Paisatge el considera singular. Ara tenim el repte de combinar-hi indústria, serveis i habitatge. Treballem amb la Generalitat per trobar un instrument urbanístic singular per poder fer el projecte sobre tot el barri. Tenim el concurs fet i gent que el coneix molt bé i un Ajuntament que ara en coneix l’estat parcel·la per parcel·la. I el Rec també es veurà beneficiat pel projecte d’enllaç de la ronda sud d’Igualada, que permetrà canviar a partir de l’any vinent la mobilitat de la ciutat. Ara tothom entra pel nord i es podrà entrar pel sud. I també el desdoblament dels primers quilòmetres de la C-15 facilitarà aquest canvi, que també afavorirà la captació d’inversions a la ciutat.

A Igualada queden empreses molt importants, però també gent que treballa en petits tallers. La indústria de la pell ha sabut reconvertir-se i ara exporta gairebé el 80% de la seva producció. Totes les marques de luxe del món compren la seva pell a Igualada i aquesta és una singularitat que fa que li donem valor afegit. A més som uns grans recuperadors, pioners ambientals! Si no reutilitzéssim la pell de les 12.000 vedelles que es maten setmanalment, s’hauria de llançar a un abocador. Jo intento anar vestit íntegrament amb productes fets a Igualada, tant de dins com de fora.

La veritat? Sí. És on em brillen els ulls. Disfruto molt fent d’alcalde, veient com la ciutat es transforma, atenent els ciutadans, fent projectes... soc feliç. La política local és una injecció d’il·lusió.

No. Ja ho he fet i ho he passat. Ha estat un honor presidir la tercera institució del país perquè m’ha permès conèixer i aprendre molt. N’estic orgullós. Ha estat un màster increïble, però era una responsabilitat molt gran que treu molta energia per a altres temes.

La primera vegada que em van proposar ser alcalde, vaig pensar que era una broma i mai vaig imaginar que ho seria. Quan em van proposar ser president de la Diputació, mai vaig pensar que seria possible. He après a no fer-me preguntes en aquest sentit.

Si ERC pot pactar amb el PSC, també ho deu poder fer JxCAT. Les dinàmiques dels pactes en aquest país hem vist que són molt variades. Un cop abandonada la unitat de país... Ho diu algú que fa dos anys davant de 70.000 persones a Montjuïc va dir que els catalans hauríem de suspendre la militància als partits polítics per militar només per a Catalunya. O es milita per a Catalunya o es milita per als partits. En la lògica de Catalunya, que és en la que jo crec, la lògica és la unitat. Des de l’opció política que jo represento l’hem intentat el 21-D, el 30 de gener, a les europees amb Carles Puigdemont anant de 2, a l’Ajuntament de Barcelona, on ja tindríem un alcalde independentista... A tot se’ns ha dit que no. Un cop s’ha trencat tot això, impera la dinàmica dels partits. Jo soc dels que apel·len a mirar de construir un projecte unitari per al futur que permeti tornar a recuperar aquella energia i positivisme que van fer possible l’heroïcitat de l’1-O. Ara la gent ho viu amb un punt de decepció. Amb ERC ens uneixen moltíssimes coses i hem de bastir ponts per tornar a aquella unitat que va permetre fer gran el projecte polític. No el dels partits, sinó el de la gent. Espero que tornem a encarrilar el país cap a la unitat i cap a tornar a militar per a Catalunya. Soc partidari de militar per a Catalunya.

Un punt decebut ho puc estar. Realment són molt incomprensibles algunes actituds que he vist. He vist coses que no es creurien. Crec que en política s’ha de venir plorat de casa. Les decepcions s’han de guardar fora de l’àmbit més polític i si vols les pots posar en el teu àmbit més personal. Ara el que toca és tornar a generar cadenes d’il·lusió i de confiança que generin noves esperances que el futur pot ser millor.

Penso que s’han de fer processos de reflexió, d’autocrítica. I socialitzar-los. Això és el que ens demana la gent. L’absoluta exposició pública continuada genera molta fressa i poca endreça. Hem de ser capaços de trobar-ho i crec que finalment ho aconseguirem. Hi ha gent a tots els partits que tenen voluntat de generar aquestes dinàmiques.

És el que deia. Quan abandones la dinàmica de Catalunya i entres en la dinàmica dels partits, hem de poder jugar-hi tots. Perquè el que no pot ser és que només hi jugui un.

Quan et trobes amb gent a la presó o a l’exili per culpa d’un Estat amb fòbia a la democràcia i repressiu... És tan seriós i greu el que han fet que no podem dimitir de la nostra responsabilitat de seguir ferms.

Per això parlo d’autocrítica i espais comuns que permetin fer coses com les que vam fer no fa massa temps. El poble és qui mana, i si és el que ens demanda, és el que s’ha d’aconseguir. Jo, des de la meva formació política, tinc la sensació d’haver-la defensat a peu i a cavall: hi ha uns que sempre diuen que sí i uns altres que sempre diuen que no.

Quan el president Puigdemont fa el gest extremament generós d’oferir-se com a número 2 en una llista, quan diuen que no a això..., a mi em costa d’entendre.