Ni tsunami ni ressaca

D'onada en onada fins al tsunami final? No. Gran ressaca en desfer-se l'onada? Tampoc. Tretze municipis del Penedès han optat pel dret a decidir. Un exercici cívic que, més enllà del que hom pensi i cregui, i també més enllà del respecte total que mereix, és un exercici que reclama una certa atenció. Atenció perquè més que el resultat, que ja està decidit abans de començar a favor del «sí» per raons òbvies, el que mereix l'atenció per mi és que considero que, malgrat les deficiències pròpies d'una organització modesta, assenyala un camí a seguir en altres temes que requereixen una certa radicalitat democràtica. Fa temps que vaig, modestament, assenyalar que em semblava que hi havia una certa voluntat, una certa realitat d'un rearmament ideològic i factual d'un nou centralisme espanyol des de diversos àmbits que pretén retornar a una certa concepció d'uniformització i de fer un retrocés en aquells aspectes d'autogovern que fins avui s'havien anat millorant per la tossuderia dels diversos governs i l'embranzida popular. D'altra banda, la comèdia del Tribunal Constitucional amb un estira-i-arronsa entre els magistrats des de fa anys amb l'Estatut ballant al mig. Mentre aquesta operació neocentralista avança aquí es podia creure que això, aquesta actitud, ajudaria a superar la participació en aquesta tercera «onada» de consultes. No ha estat així i segurament aquests fets no mobilitzen i segurament, fins i tot, diria que poden desmobilitzar.

El resultat a les nostres comarques, com s'ha informat a bastament en els darrers dies, va ser divers i variat, amb percentatges més que significatius a Sant Cugat Sesgarrigues i a Subirats, amb un 40% aproximadament, fins a un escadusser 10% a Sant Pere de Ribes. Segurament la diversitat de resultats té múltiples lectures però finalment és la ciutadania amb el seu suport o la seva abstenció el que dóna carta de legitimitat al fet. I en aquest sentit crec que cal mesurar amb prudència els resultats obtinguts. Ni menystenir-los absurdament ni magnificar-los de manera irreal. Res està guanyat i tot està per fer. Hem sentit i llegit interpretacions que volen comparar aquestes consultes amb unes eleccions, o altres referèndums, comparar resultats i fer hipòtesi a partir d'aquí. És legítim però em sembla perillós fer-ho, perillós perquè hi ha més a perdre que a guanyar. Les consultes i unes eleccions o fins i tot un referèndum oficial (per dir-ho així i entendre'ns) no tenen res a veure ni són comparables, ni els censos coincideixen, ni es manifesta l'opció contrària, ni les campanyes tenen les mateixes condicions, ni els recursos són de la mateixa mesura, ni el suport institucional. I, per tant, tota comparació i tota tesi que es derivi d'aquesta comparació tant a favor com en contra poden quedar desqualificades fàcilment.

Valorem el que són en realitat. Davant la indiferència en general de l'administració la ciutadania més o menys organitzada promou una consulta i llança la proposta perquè la gent acudeixi a expressar-se, i hi ha un percentatge –que no qualifico– que ho fa. I això és positiu. Treure lliçons en clau de futur electoral d'això ja em sembla més agosarat i a la llarga pot ser més frustrant. És evident que veient els resultats d'aquestes consultes i les composicions polítiques dels mateixos municipis hom podria intuir una certa transversalitat desitjable en l'opció independentista –això també és una lectura, segurament qüestionable– que farà que als qui volen utilitzar-la els caldrà acompanyar-la de propostes polítiques que vagin més enllà del «sí» sense condicions. Aquesta és per mi en el futur la clau de volta. Sí. D'acord. Quan? Per què? Com? I amb què?

Valorem l'esforç, valorem la presència i reflexionem no tant sobre els resultats sinó sobre el fet que la mobilització dels mateixos organitzadors és una mostra d'unes emergents noves formes de les quals finalment les organitzacions polítiques poden extreure alguna lliçó. Ei, si volen, és clar.