Resistir per guanyar

Si observem tot el que ha passat aquests darrers anys amb una certa perspectiva, sense entrar en crítiques i lamentacions, i sempre amb una tendència a l’autocrítica positiva, em sembla que només ens queda una opció, i no és poc: resistir. Resistir pacíficament però amb contundència, oblidant per sempre més el peix al cove, l’esperança de transformar un estat amb una cultura imperial centenària i inalterable, facilitar la governabilitat, i quimeres per l’estil. Ja hem vist en el debat d’investidura que per Espanya, Catalunya no existeix, i que els catalans ens hem instal·lat en l’antipolítica i som uns inútils. Què podem esperar de qui nega el diàleg amb menyspreu i arrogància, que ens està dient que tornaria a aplicar el 155 sense dubtar ni un segon amb la càrrega repressiva que això representa, que nega que els nostres presos i exiliats ho siguin per les seves idees polítiques, que quan se’l pregunta sobre la relació del CNI amb els atemptats de Barcelona i la gravíssima ombra de dubte que els cobreix diu “no estar en el tema”?

No tractem amb un sistema democràtic consolidat, avesat a la negociació i al diàleg, tractem amb un sistema intransigent acostumat a fer la seva per decret, i això no és democràcia. Contra aquesta feblesa democràtica només ens resta fer-la visible resistint, perquè resistir pacíficament i massivament és la millor manera de forçar l’Estat a reaccionar.

No tinc cap dubte que, si ho fem, anirem cap a la ruptura. El camí és més llarg del que ens pensàvem o vam voler creure, però hem arribat a un punt de no retorn, i l’hem de mantenir. El moviment independentista és molt ampli, amplíssim, és el moviment social més important de l’Europa recent que ha estat capaç de fer un acte de desobediència massiva únic fins ara, anar a votar l’1-O. Els que ens diuen –fins i tot partidaris nostres– que hem de ser més, ens estan enganyant, s’estan enganyant. En democràcia, el que compta són les majories, per minses que siguin, d’exemples n’hi ha per donar i vendre, i en un referèndum el que compta és el 50% més un. Que l’ideal seria ser un 80%, cap dubte, però som suficients i cada dia som més malgrat les picabaralles absurdes i incomprensibles dels qui hem votat. Eixamplar la base? D’acord. Volem ser més? D’acord. Som prou? I tant. Si ens mantenim, o bé hi haurà una declaració unilateral obligada per les circumstàncies, o hi haurà un referèndum que serà pactat i que guanyarem. Perquè no oblidem que el de l’1-O, malgrat la repressió, el vam guanyar, i que a les europees els candidats independentistes van tenir una majoria clara malgrat que els partits no van saber anar units.

Així doncs, resumint, la investidura ja ens ha demostrat el que sabíem, que a l’altra banda de la taula no hi ha ningú per parlar i per negociar, només per insultar. Que si volem que reaccionin ens hem de plantar i per fer-ho necessitem lideratges intel·ligents i generosos al marge de tota tàctica electoral. També anava a escriure unitat, però aquesta ja la tenim perquè la gent està unida, en tot cas necessitem unitat d’acció estratègica, repeteixo, sota un lideratge intel·ligent. Després de l’estiu vindrà una sentència que s’anuncia dura que i que serà un punt d’inflexió que ens ha de fer reaccionar, i un processament i possible inhabilitació del president Torra que haurem d’afrontar amb la màxima cura per no donar la sensació que fem un pas enrere, i ho haurem de fer de manera pacífica però eficient. Compte doncs amb l’Onze de Setembre, el món ja sap que sabem fer grans escenografies, però aquest moment ja ha passat i en necessitem un altre si volem continuar cridant l’atenció, una atenció que necessitem pels presos, exiliats i represaliats, i pel camí que hem emprès.

Estic segura que quan el món entengui que la nostra lluita no és per la independència perquè si, sinó que és per salvar els drets i les llibertats, aleshores haurem guanyat.