Reduir les incerteses

Els analistes que segueixen devotament les evolucions de la política italiana fa anys que van arribar a la conclusió que aquella societat és capaç de sobreviure amb una certa eficàcia encara que sigui amb una classe política devastada. És possible que sigui així des de Ròmul i Rem. De la mateixa manera, i malgrat totes les versions despietadament interessades, l’economia catalana ha estat capaç de fer via amb un Estat que l’ha volguda condemnar a la perifèria, sota la bota de l’article 155 o amb un govern, darrerament, que sembla condemnat a patir una provisionalitat crònica.

Sigui com sigui, les incerteses acumulades i estirades en el temps no ajuden a ningú. I Catalunya viu colgada en la incertesa. La incertesa, per exemple, que provoquen grans decisions que no controla, com ara la sentència del Tribunal Suprem, que marcarà un punt d’inflexió en aquest país. O la incertesa d’un govern que fins ara semblava que havia supeditat la continuïtat i l’estabilitat a aquesta decisió externa.

El laberint català no perdrà el seu minotaure, pagadíssim del paper que li ha correspost, ni es resoldrà tan ràpid com voldrien uns i altres a favor seu, però almenys convindria que comencés a desvelar algunes de les incògnites que el defineixen. Això hauria de voler dir, per exemple, que els partits que actualment integren el govern comencessin a definir amb claredat les difícils passes que hauran de fer quan es faci pública la sentència del Suprem. Això hauria de voler dir, també, que els líders d’aquests partits meditessin i aclarissin quins hauran de ser els seus papers en una o altra situació. A partir d’aquest aclariment necessari, en les actituds i en les responsabilitats, caldrà definir també, de manera clara i humil, què fer amb el govern. Si cal convocar eleccions o no. I si el president de la Generalitat no les convoca, caldrà pactar uns pressupostos que facin menys amarga la quotidianitat.

Des d’aquesta nova premissa, el govern podrà afrontar amb més força alguns dels problemes que el temps ha anat gangrenant. És del tot obvi, per exemple i entre aquests problemes, que els mitjans de comunicació públics de la Generalitat necessiten adequar-se amb solvència als profunds canvis que el sector ha experimentat, no ja amb la tercera, sinó amb la quarta revolució industrial. Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio no són, com proclamen alguns cada dia, unes màquines d’agitació, propaganda i adoctrinament. Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio són uns mitjans públics solvents i d’èxit, que han estat pedra angular des de l’any 1983 en la redefinició d’un país que aspira a la normalitat.

Però aquesta vocació de mitjans públics solvents s’ha vist alterada per uns canvis en la comunicació, en les tendències, en la mentalitat i en els usos i consums de la informació. Canvis que reclamen l’atenció de qualsevol govern. Més encara del govern de la Generalitat, que sap que l’espai dels mitjans en aquest país està supeditat a unes realitats potents i sovint hostils. És del tot necessari que el govern reflexioni sobre els canvis que necessiten els mitjans públics de la Generalitat per a poder adequar-se a les noves realitats, mutants a una velocitat incontrolable. És necessari que aquest govern discuteixi i elabori noves propostes, no només en forma de llei, sinó també en la definició dels canvis necessaris en els models que han de fer que Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya es mantinguin com una referència determinant. L’acumulació d’incerteses i la falta de decisions polítiques comencen a perjudicar seriosament aquests mitjans. Amb els canvis en tots els àmbits de la comunicació els ajornaments són suïcides. Si el govern actual no vol convocar eleccions, a més d’aconseguir uns pressupostos que permetin polítiques tan vàlides com sigui possible en àmbits estratègics, haurà de començar a prendre decisions que fa massa temps que esperen.