Ens afecta a tots

No es pensin que el que llegiran a continuació no els afecta, els toca de prop, i molt. Perquè vostès, els seus fills i els seus nets formen part del segle XXI, i el segle XXI ens connecta entre nosaltres i amb el món a través de l’audiovisual. Es veu més audiovisual que mai i per més llocs que mai, pels telèfons, per les tauletes, pels ordinadors, pels televisors i aquest audiovisual que es genera bàsicament des de les televisions i les plataformes ens arriba d’una manera abassegadora en totes les llengües menys en la nostra.

Una enquesta recent feta per adolescents.cat ens diu que un 71% de joves catalans miren, per diferents mitjans, pel·lícules i sèries cada dia. On és la nostra ficció? Aquesta ficció de la qual disposen la majoria de països del món i que fa que els seus conciutadans se sentin concernits ja sigui per la temàtica o per llengua sense detriment d’entrar a totes les llengües i continguts del planeta? Nosaltres, i quan dic nosaltres dic el nostre govern i la nostra televisió pública, l’hem regalada amb safata a la producció que es fa des de fora. Directors, guionistes, productors, actrius i actors catalans han hagut de partir cap a un exili obligatori perquè aquí, a Catalunya, no podien viure de la seva feina. La fuga s’ha produït bàsicament cap a les plataformes i televisions radicades a Madrid. Paradoxalment, quan més s’ha començat a produir ficció per tot arreu, aquí hem dimitit de fer-ho; és a dir, quan més necessari és l’audiovisual per a la modernitat i la comunicació del país, Catalunya ha quedat a la cua, i això en un moment que el centre de producció de Madrid s’ha multiplicat per quatre. I el més greu de tot això és que pel camí hi hem perdut la llengua.

La situació política a la qual ens veiem abocats amb el bloqueig dels pressupostos de la Generalitat prorrogats per dos anys consecutius, amb la Televisió de Catalunya en caiguda lliure, col·loca l’audiovisual en català en una de les situacions més difícils des del retorn de la democràcia. Podem produir industrialment en castellà, en anglès o en qualsevol llengua del món, però per fer produccions amb estàndards pressupostaris internacionals s’ha de coproduir amb tercers, i si vols coproduir en versió original catalana has de partir d’un finançament fort del teu propi país, si no t’imposa la llengua qui pot.

Quan TV3 feia de locomotora del cinema català, partíem de quantitats respectables a fora que eren complementades per la Generalitat. Ara la locomotora està en via morta i Cultura està vergonyosament a la cua dels pressupostos. El nostre govern segueix tractant la cultura, i dins de la cultura l’audiovisual, com un luxe, sense adonar-se que amb això no només ha perdut el tren de la modernitat sinó el de la pròpia cultura. Sense audiovisual avui, no hi ha país. La situació política a la qual ens veiem abocats té molt a veure amb aquests dèficits però ens hem de negar que aquest argument ens faci desentendre del problema. Perquè el gravíssim problema, si es vol, es pot resoldre.

La primera qüestió que s’ha de tenir clara és que ningú es pot escudar en la consecució perfectament lícita d’una república catalana a canvi d’enfonsar i de desgovernar el país. En cultura els puc assegurar que ha estat així. Quin valor dona a la cultura un govern que fa que en tres anys haguem tingut quatre consellers de Cultura? Com es pot organitzar una política cultural seriosa de mirada llarga amb tants canvis? Com es pot organitzar la cultura d’un país, que és clau per a la igualtat d’oportunitats i per a l’ascensor social amb un pressupost per al Departament de Cultura que és el 0,7% del pressupost global del govern? En un moment crucial de canvi de paradigmes culturals, amb la irrupció massiva de l’audiovisual com a vehiculador de continguts culturals, això ha estat letal. El govern pot seguir pensant en objectius de llarg abast polític però ha de seguir fent la feina diària de casa. I fer feina és governar, i governar és prioritzar.

I prioritzar en termes de salvar l’audiovisual català només té una solució, i dos conceptes: dotar des de Presidènciade la Generalitat les televisions catalanes, especialment TV3, d’una partida finalista per a la producció de cinema, sèries, documentals i animació, aplicable a aquests conceptes i no a pal·liar la complexitat de dèficits que té la nostra televisió pública catalana, i aprovar pressupostos que permetin que ens col·loquem en la normalitat audiovisual que ens correspon si volem existir com a país al món d’avui. I això darrer és feina de la majoria dels partits políticsde nostre arc parlamentari, tot i que alguns se n’haurien de sentir doblement responsables.