Una independència a molt diversos ritmes
Paluzie referma l’aposta unilateral i per la desobediència en un acte que constata llunyana la sobirania dels Països Catalans
Al País Valencià volen potenciar primer aquest concepte, a les Illes fan passos i al nord la lluita és per la llengua
La crescuda de l’independentisme a Catalunya ha fet perdre, en canvi, consciència de Països Catalans, a què havia anat lligat històricament. “És una pèrdua no imaginar la nació de manera completa, i hauríem de fer una reflexió al respecte”, lamentava ahir la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, en un acte a Prada amb les entitats sobiranistes dels altres territoris, que estan federades. Paluzie, que hi coincidia que cadascú ha de seguir el seu ritme si mai es vol aspirar a una confederació, deixava clar que el de Catalunya ha de passar per la via unilateral, no per gust, sinó perquè “la via del diàleg no és realista, perquè l’Estat ha donat repetides mostres que no ens reconeix, i només ha volgut derrotar”. Per això es refermava en campanyes en el marc d’una lluita no-violenta, com es farà enguany el matí de la Diada a Pla de Palau, per “compensar les febleses” i afeblir els poders fàctics estatals. Això sí, al final, matisava, “haurem de fer la independència no sols amb desobediència civil sinó també institucional”, a imatge de l’1-O.
Els altres ponents van deixar clar que encara són lluny, tot i que comparteixen arguments com el dèficit fiscal. Des del País Valencià, Toni Infante lamentava que en el seu “marc cognitiu” s’ha “simplificat” el concepte de Països Catalans, avui marginal, per associar-se només a Catalunya amb un deix “pejoratiu i negatiu”. “S’ha girat en contra”, lamentava, per la qual cosa proposava desmarcar-se’n temporalment per enfortir el de País Valencià mateix, des d’on s’ha de guanyar la pròpia sobirania. “No hi ha cap factibilitat dels Països Catalans si no hi ha aquest empoderament previ”, ressaltava, mentre deia, això sí, que en paral·lel cal potenciar la “interrelació” a tots els nivells.
Des de Mallorca, Víctor Pagès veu un progressiu augment a les urnes del suport a les tesis sobiranistes. “S’estan fent passos”, subratlla, que segons ell s’agilitzarien si Catalunya aconseguís emancipar-se. En canvi, a la Catalunya del Nord el suport a l’independentisme al sud es veu com una “obligació”, segons Daniela Grau, i un pas per alliberar-se “del colonialisme secular franco-espanyol” que reverteixi la seva precària situació: assimilats a la regió occitana, i amb la cultura i sobretot la llengua “a punt de la desaparició”. “Volen posar fi a mil anys d’identitat”, clamava.