Buscar la solució

El diari El Punt Avui em demana un article per a la sèrie “El meu país”. No puc moralment defugir parlar del problema més greu i actual del meu país. Si ho fes, seria la meva conducta parcialment irresponsable. No ho vull que ho sigui. Recordo Albert Camus: “M’estimo massa el meu país per ser un nacionalista.”

Parteixo de l’anàlisi de la realitat tal com és, no com voldríem que fos. a) L’Estat persegueix l’independentisme amb tots els mitjans al seu abast, uns legítims i d’altres, per omissió implícita, no tant. b) Aquesta acció és secundada per la majoria del poble espanyol. c) L’independentisme està dividit, hi ha qui vol la confrontació amb l’Estat i qui vol col·laboració i convivència, hi ha qui posa la sobirania de Catalunya en primer lloc i qui hi posa l’enfortiment del seu partit. d) La tendència de la ciutadania espanyola és envers la centralització, ideològicament la dreta guanya força. Aquest pensament no és compartit per la ciutadania de Catalunya. És una diferència més entre Catalunya i Espanya. e) El conflicte perjudica a tots, les reformes s’ajornen, no és dramàtic, però té efecte. f) Hi ha un visible cansament a la ciutadania catalana i espanyola.

Tots els conflictes tenen un període de creixement, seguit d’un període d’estabilització i finalment una escalada o una desmobilització. En el període de creixement el vent va a favor, la situació millora, la força pròpia esdevé més gran. L’optimisme impregna l’entorn... En el període d’estabilització el futur és incert, hi ha equilibri de poder amb l’adversari, es pot optar per l’ofensiva o per reservar-se i reforçar-se. Si es té la possibilitat d’aguantar caldria fer-ho, no arriscar i esperar. Els Reichs alemanys van perdre les dues guerres mundials per l’excés innecessari que varen representar les ofensives al 1918 i al 1941, després de l’estabilització dels conflictes.

L’estratègia del tot o res quan s’és la part feble del conflicte és absurda, s’aposta pel menys probable.

El plantejament del conflicte actual està basat en quatre principis, com ha recordat fa poc Daniel Innerarity.

1) El principi de la representació. Només el poble espanyol en la seva total integritat pot decidir sobre el conflicte català. No s’hauria de veure des de la perspectiva que ningú pot monopolitzar la interpretació de la representativitat perquè, si es fes, es negaria aquesta?

2) El principi de la revisabilitat, no hi pot haver un altre marc legal que l’actual. Va contra la mesura exigible a tota llei bàsica, que la seva revisió sigui viable. Qui pot pretendre que les lleis són eternes?

3) El principi de la constitucionalitat. Només es pot resoldre el conflicte en el marc de la constitució actual. Qui pot negar que es pugui crear un marc de constitucionalitat que no sent radicalment diferent presenti canvis respecte del present? Negar-ho per principi, no trencaria l’esperit de concòrdia que ha d’estar en la raó de ser de tota constitució?, l’espanyola també.

4) El principi de sobirania, en lloc de confrontar la sobirania espanyola i catalana, no haurien d’estar aquestes a nivells diferents?

Aquest enfocament és lluny de la interpretació actual del marc del conflicte. L’únic que pot obligar a revisar-lo és fer evident que hi ha una majoria de catalans a favor d’aquest canvi, que els catalans s’aliessin a demanar-ho al més explícitament possible. L’eina són les eleccions. El programa amb què els partits catalanistes i sobiranistes es presentin a les eleccions ha de ser suficientment ampli d’una banda i explícit de l’altra. Es vota tres vegades cada quatre anys. Es pot fer visible, sense excessiva confrontació.

La intel·ligència no pot estar renyida amb la política.