L’hora de la política en majúscules

Ens diuen que deixem enrere la crisi. I, certament, aquells que ens ho diuen l’estan deixant enrere. De manera generalitzada, les empreses tanquen els seus comptes amb més beneficis any rere any. Per la seva banda, les administracions públiques també gaudeixen de majors ingressos a cada exercici. Però per a nosaltres, els treballadors i les treballadores d’aquest país, la bonança encara ens és molt llunyana. Els qui van perdre la feina i n’han trobat una de nova cobren molt menys del que feien abans pel mateix treball. Aquells qui no la van perdre, l’han mantinguda, però han patit tota classe de retallades i congelacions tant en el sou com en els drets laborals. La bretxa salarial entre homes i dones tampoc no es redueix. I el cost de la vida no deixa de pujar, ofegant uns i altres.

En aquests darrers anys la política no ha fet el paper que li pertocava. No ha ajudat les persones a sortir de la crisi, però sí que ha salvat la banca i moltes empreses. No es lluita contra el frau fiscal de l’economia submergida ni contra el frau fiscal legal de les grans empreses. No es fa una fiscalitat més progressiva per a les persones: els que tenim de la meitat cap avall ho continuem pagant tot mentre qui més té paga ben poc. El dret a l’habitatge –el de lloguer especialment, però també el de compra– torna a ser l’eina amb què els totpoderosos poden collar i especular, mentre el degoteig sagnant dels desnonaments no té aturador. Les lleis regressives que es van aprovar per executar les retallades –modificació de la Constitució per controlar els dèficits, reformes laborals i de pensions– segueixen sense ser derogades, tot i que des del 28-A hi ha una majoria encara més àmplia per redreçar l’economia cap a la recuperació de drets socials i democràtics.

La política s’ha situat al servei del capital, no al servei de la ciutadania. El bloqueig polític dels darrers anys ha normalitzat que es governi amb pressupostos prorrogats. I si en èpoques que ara diuen passades els pressupostos retallats s’aprovaven, ara que toquen pressupostos que permetin la recuperació dels drets socials per a les persones ens volen fer empassar uns pressupostos prorrogats que cronifiquen aquelles retallades. L’economia i el mercat de treball poden continuar endavant, malgrat que no hi hagi governs o pressupostos, com va quedar demostrat l’octubre de 2017 quan l’economia, a grans números, no va veure’s afectada pel procés. Ara bé, tot i que l’economia segueixi endavant, la manca de governs i de pressupostos agreuja la cronificació de la pobresa i l’augment de les desigualtats.

I és en aquest impàs on calen lideratges polítics que decideixin governar en majúscules. Lideratges polítics agosarats, que apostin per fer polítiques arriscades, tant en l’àmbit social i econòmic com en el polític i democràtic. Tant a Catalunya com a Espanya. En un moment en què tothom està més polititzat que mai, a casa nostra hi regna la no política. Cal sortir de la zona de confort, del món de Twitter, de l’ús dels espais comunicatius emprats només per al desgast de l’adversari. És l’hora de fer política, d’obrir nous consensos, noves polítiques socials i econòmiques i noves polítiques democràtiques. En definitiva, toca mirar-se menys el melic de les enquestes i més proposar, negociar i pactar nous consensos.

I aquesta valentia també és més necessària que mai a Europa, d’on prové bona part de la regressió de drets socials i de la impunitat en el frau fiscal de grans empreses. Europa ha passat de ser el referent de l’estat del benestar a convertir-se en el centre de disseny de les polítiques d’austeritat més dures del món, de ser el bressol de la democràcia i dels drets humans a donar l’esquena als refugiats que hi arriben per la Mediterrània. I fora bo que no oblidéssim que la no política i les retallades han estat el caldo de cultiu que ha alimentat el creixement de la ultradreta a tot el continent.

No només cal derogar. Ha arribat el moment de construir noves propostes socials, econòmiques i democràtiques que possibilitin un nou estat de benestar més social i més democràtic, on la riquesa arribi a tothom.