Avancem cap a la dreta?
En els últims mesos ha augmentat el nombre d’atacs xenòfobs, sobretot contra els MENA
Els partits que prediquen un discurs basat en l’aversió als estrangers han aconseguit “guanyar-se un espai normalitzat en l’esfera pública”
Des de fa anys, la ultradreta té un paper cada vegada més important en l’àmbit institucional en diversos països europeus, així com a les institucions comunitàries. Tot i això, Catalunya i Espanya havien quedat, fins a la irrupció de Vox, al marge del fenomen en aquesta esfera, amb comptades excepcions en l’àmbit local. En els últims mesos, a més de l’auge institucional de la ultradreta, s’ha viscut a Catalunya un augment del nombre d’atacs racistes i xenòfobs. La coincidència dels dos fenòmens obre la porta a plantejar-se si estem assistint a un procés de dretanització de la societat o si simplement s’està fent més visible aquesta tendència sense que això impliqui un canvi sociològic generalitzat.
El fet que a Catalunya i Espanya la ultradreta no trobés un espai polític important en el mateix moment en què s’estava produint l’auge a escala europea s’explica, segons l’experta en sociologia de les migracions Sònia Parella, coordinadora del CER-Migracions de la UAB, pel “llast de la dictadura”, que feia que “aquí potser [la ultradreta] estigués més continguda pels rastres tan recents del franquisme”. A això, hi suma que “la qüestió de la identitat nacional aquí és molt controvertida” i que, probablement, hagi aflorat ara “sense complexos” pel “tema català”. Contràriament, per la sociòloga experta en les emocions Natàlia Cantó, professora de la UOC, no s’ha produït un repunt de la ultradreta, sinó que no s’havia hagut d’expressar de la mateixa manera que a la resta de països perquè “mai ha quedat fora de les institucions ni ha estat marginada i, per tant, no en tenia necessitat”. Segons Cantó, el fenomen no és nou, però “ens expliquem mantres a nosaltres mateixos per no veure la realitat, i aquest és un dels que més ens expliquem”.
Més enllà de l’expressió institucional de la ultradreta, però, les dues expertes coincideixen que s’ha de distingir entre aquesta ideologia i els atacs xenòfobs, perquè “són coses diferents”. Per Cantó, “l’extrema dreta té molts ingredients i el racisme n’és un”. Parella, per la seva banda, hi afegeix que a “la gent que s’hi adhereix no necessàriament li podem atribuir una ideologia clara i definida d’ultradreta”, sinó que “es tracta de la principal estratègia que segueix, com en el cas del Front National a França, d’ampliar la seva base electoral a través de l’oferiment de respostes simples i binàries a les frustracions i temors d’una part creixent de la societat”.
Quant a les causes de l’augment del nombre d’atacs xenòfobs, Cantó considera que rauen en la “normalització d’una determinada manera de parlar de la gent”, que és conseqüència de “l’auge a escala europea de l’extrema dreta, que no només ha entrat als parlaments, sinó que també ha aconseguit tenir veu als mitjans”, i que ha arribat a “guanyar-se un espai normalitzat en l’esfera pública”. Parella posa èmfasi en “el triomf de Trump, el Brexit i la incapacitat que ha tingut l’esquerra de construir un discurs alternatiu a les desigualtats socials que genera la globalització” com a factors clau de “l’aflorament del discurs populista i excloent de l’extrema dreta”.
Per què els MENA?
Tot i que en el nostre imaginari associem les actituds xenòfobes als pensaments més conservadors, aquests comportaments es reprodueixen en persones que no necessàriament són d’ultradreta. Que a Catalunya aquests atacs s’hagin produït especialment contra els MENA respon, segons Parella, al fet que “són una diana molt més eficaç per al discurs xenòfob i de dreta que d’altres que en altres països funcionen, com ara la de refugiat als països de l’Est”. Per Parella, s’han convertit “en un col·lectiu diana que compleix tots els requisits per esdevenir l’estereotip de la immigració no desitjada” i s’està “intentant deshumanitzar-los i criminalitzar-los”.
La solució, segons Parella, és que l’esquerra “creï una contranarrativa”, tot i la dificultat de fer-ho, perquè “és el que fa la ultradreta consolidant drets per a un sector privilegiat de la societat en detriment dels altres”. Per Cantó, el que cal és “generar un debat” i “decidir col·lectivament què és un problema i com es vol solucionar”.