Els suats suports del nord
Tot i el centralisme francès, el manifest de 52 diputats s’uneix a una creixent llista de càrrecs electes que han denunciat la repressió al procés
Alguns dels impulsors, però, admeten les dificultats per explicar-se, i que queda molt per fer
Ara fa vuit dies, la publicació d’un manifest conjunt signat per 52 diputats de sis partits diferents de l’Assemblée Nationale francesa, entre els quals l’exlíder socialista Jean-Luc Mélenchon o el líder centredretà Jean-Christophe Lagarde, que expressava la seva “reprovació” a l’empresonament dels líders polítics catalans, tornava a remoure les aigües en un estat poc o gens procliu a les tesis del sobiranisme. Després que el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, ja s’encarregués a la tarda de minimitzar-los i prendre’ls per ignorants, li va faltar temps, al seu ambaixador a París, per lligar de prop el president de la cambra, Richard Ferrand, que va emetre un comunicat oficial a la nit per expressar el seu suport a “la unitat i integritat” de l’estat veí i el respecte a la seva Constitució, a més de “renovar la confiança” en les autoritats espanyoles.
El ràpid intent de neutralització de la diplomàcia espanyola, tanmateix, no amaga que hi ha un rum-rum fins i tot dins el jacobí estat francès. De fet, l’endemà mateix el president del Consell Regional de Còrsega, Gilles Simeoni, insistia a rebutjar a la xarxa l’empresonament dels independentistes “per motius polítics”, segons ell: “Una qüestió democràtica que concerneix tot Europa.” Les noves posicions s’afegien al que ja havien expressat, en la mateixa línia, 41 senadors al març –per impuls del nord-català François Calvet, que s’hi va ratificar quan l’ambaixador el va fer cridar a París, i que després ha donat suport també als eurodiputats catalans electes– i al manifest que l’estiu passat van signar un centenar d’alcaldes de la Catalunya del Nord a favor de les “llibertats del poble català”.
“Hi ha molt poca gent a França que hagi pres una posició, no ho ha fet ni cap partit com a tal”, lamentava fa uns dies, en una taula rodona a la Universitat Catalana d’Estiu un dels seus impulsors, el batlle de Pesillà de la Ribera, Joan Pau Billés. “Diuen que el nacionalisme és la guerra, que Catalunya no vol compartir perquè és més rica, però hem de demostrar que és un nacionalisme obert, d’un poble que ha emprès un procés democràtic”, argumentava, per assegurar: “Farem tot el que podrem per ajudar els companys de la Catalunya del sud”. En el mateix acte, el vicepresident d’Òmnium a la Catalunya del Nord, Pere Becque, era encara més contundent. “És una lluita permanent, hi ha un desconeixement important i cal apel·lar als demòcrates perquè reaccionin davant del que passa a 30 quilòmetres”, etzibava. “Aquí ho podem fer entendre perquè hi ha una mica de sentit català, tot i la seva poca traducció política, però és molt difícil sortir del centralisme francès, és una feina diària canviar mentalitats”, concloïa, tot i que es volia mostrar optimista. “Ni un alcalde espanyol fora de Catalunya hi ha donat suport”, ressaltava.
En tot cas, de pressions allà també en reben. Becque lamentava les “conseqüències negatives” que, en forma de crides a l’ordre, ha hagut de suportar Calvet al seu partit, Republicains, aliat del PP europeu. I denunciava també com al gener es va retirar una pancarta en què es demanava la llibertat dels presos de la seu del Consell Departamental dels Pirineus Orientals, que va aprovar una moció a favor per iniciativa del comunista Nicolas Garcia. La periodista Júlia Taurinyà recordava a Twitter que cap dels quatre diputats nord-catalans, tots de dreta o extrema dreta, no figura entre els 52 signants de l’últim manifest... S’avança, però resta molt per fer
