La Diada i l’esperit de Talamanca

La Diada Nacional de Catalunya és una jornada de reivindicació. Ens reunim i recordem d’on venim, on som i cap on volem anar. El poble català és un poble que suma, malgrat que sovint se’l vulgui laminar, se li vulguin extreure els seus valors. Però generació rere generació, amb orígens diversos, els catalans romanem granítics en la defensa de la nostra identitat que, per bé que ha anat canviant, es manté com a idea de progrés.

Hi ha qui diu que els catalans només commemorem derrotes. És cert que l’Onze de Setembre recordem la derrota de Barcelona, cap i casal, que va comportar un dels períodes més foscos de la nostra història. Avui no vivim cap guerra, afortunadament, però sí que hem de seguir lluitant. Potser perquè em toca de prop, però jo vull destacar el valor d’un altre episodi del 1714: la batalla de Talamanca, que es lliurà els dies 13 i 14 d’agost de l’any 1714 entre tropes de l’exèrcit de Catalunya i l’exèrcit de Felip V durant la guerra dels Catalans (1713-1714), la darrera campanya militar de la guerra de Successió a Catalunya. El resultat de la batalla fou una victòria per a les tropes catalanes sobre les borbòniques, que es retiraren fins a Sabadell. La resta és història coneguda.

Però de la batalla de Talamanca el que m’agrada destacar és que des del Bages, i des d’altres indrets, es va fer tot el possible per ajudar Barcelona. La solidaritat. I la unitat d’acció. Fa tres segles els catalans també pensàvem diferent. Fins i tot hi havia qui preferia els Borbons i la tirania castellana. Però la majoria va voler defensar els drets del país, les llibertats, la voluntat de ser. Avui, l’autodeterminació no és una qüestió de tradicions ni de drets antics –que també– sinó que és una qüestió de primer ordre per a la ciutadania de Catalunya del segle XXI.

I és avui, en el moment en què vivim, que companys nostres són a l’exili i a la presó, persones del partit, amics meus, amb qui he compartit moltes experiències, grans polítics i ferms de conviccions, que es troben injustament privats dels seus drets més fonamentals. Tot sovint hem de parlar d’ells, i és que em costa, i ens costa creure, que en ple segle XXI al cor d’Europa un Estat hagi empresonat les idees polítiques i polítics per haver implantat programes electorals referendats per la ciutadania.

Tenim el president legítim del país a l’exili, mig govern a la presó, amb dos activistes socials, i més dirigents polítics en la nova diàspora catalana. És una vergonya per a Espanya. Sabem que només ens tenim a nosaltres mateixos. Però no podem defallir. No ens ho podem permetre, i els presos i exiliats encara menys. Per una banda, hem de confiar que la tasca que fa a nivell internacional el president Puigdemont entre d’altres, encara que sigui més lentament del que desitgem, doni el seu fruit. Però per altra banda, i de manera importantíssima, cal bastir de nou un diàleg nacional franc i sincer.

Recuperar l’1 d’octubre no només no és impossible, és que és obligatori. Abans del referèndum, mesos, anys abans, vam tenir un diàleg fluid en tot l’espectre sobiranista i nacionalista. Des de la CUP fins a l’extinta Unió Democràtica. No ens vam parar a veure d’on venia cadascú, volíem anar tots plegats lluny. La Diada Nacional i l’esperit de Talamanca ens interpel·len. I la suma entre catalans és una necessitat i un deure. Catalans, sapiguem ser dignes del moment. Bona Diada i visca Catalunya lliure!