Nascuts per fer pinya

Va sortir el sol després d’una nit de tempesta i un matí ben rúfol. El vent es va emportar els núvols negres i el bon temps va acompanyar tots aquells que es van desplaçar ahir a la Gran Via de Barcelona per participar un any més en la manifestació de la Diada. Des del vestíbul de l’estació d’Universitat, un músic del metro vestit per a l’ocasió amb tirants amb la senyera rebia els participants en l’Onze se Setembre tot recordant Jaume Sisa i el seu Qualsevol nit pot sortir el sol. “Oh, benvinguts, passeu, passeu”, cantava quan tot just començaven a arribar els més matiners, que havent dinat i s’apressaven a prendre posicions a la banda ombrejada del tram més proper de la Gran Via.

“Està clar que la independència és cosa de iaies”, deia l’Eulàlia a la seva companya de manifestació, mentre miraven al seu voltant en el camí d’ascens a la plaça per les escales mecàniques. I és que a aquella hora els més grans eren majoritaris, potser per prendre les millors posicions de cara al punt culminant de la mobilització a les 17.14 h. Tots ben bregats en l’art de les manifestacions de la Diada, sabien exactament el que havien de fer.

Ara com ara costa trobar algú que confessi que es tracta de la seva primera manifestació de l’Onze de Setembre. La resposta ahir quan se’ls preguntava des de quan hi acudeixen era la mateixa.“Des de sempre”, deien amb un somriure als llavis i un gest de satisfacció. En la majoria dels casos volien dir que ja van ser a la mobilització en contra de la sentència de l’Estatut el juliol del 2010 i han anat enllaçant un Onze de Setembre darrere l’altre. Com que la veterania és un grau, la majoria arribaven amb les estratègies apreses de casa, havent acordat amb la colla de familiars o amics un punt de trobada en cas que algú es despistés, amb les bosses plenes d’ampolles d’aigua i l’avituallament necessari per passar la tarda sense defallir. Les famílies amb canalla, ben proveïdes amb jocs per passar l’estona, anaven fent rotllanes al terra al voltant d’un joc de cartes o d’uns entrepans. Els menys previsors van aconseguir que algunes botigues de la zona fessin l’agost ben entrat el setembre. La pastisseria Escribà, en plena gran Via, es va encarregar d’endolcir l’espera a més d’un.

En autocar, en transport públic o peu, a partir de les tres de la tarda milers de persones van convertir la plaça Universitat en un formiguer de samarretes de color turquesa que pujaven i baixaven fins a trobar el tram assignat. La Dulce i la Teresa són de Calella. Havien arribat en un autocar procedent del Maresme i abans de les quatre ja havien trobat el seu tram, el número 24. D’il·lusió no en falta, asseguraven, tot i confessar la decepció per la classe política. Per això, tenen clar que al capdavant de tot hi ha “el poble”. Una mica més enllà, uns joves aixecaven una pancarta obertament crítica amb l’actitud dels polítics. “Els caganers, al pessebre, no a la política”, s’hi podia llegir. El Josep Maria, arribat també del Maresme, explicava que ho tenen tot a punt per mobilitzar-se un cop es conegui la sentència. “Ja està escrita”, deia la Teresa, que, tot i que preveu una bona clatellada, no perd les ganes de tirar endavant amb la independència. “I tant que la veuré”, afirmava convençuda, tot i els seus anys. No en va procedeixen de la comarca on ara fa just una dècada va començar tot. El referèndum d’Arenys de Munt va marcar un punt d’inflexió i els maresmencs es mostren orgullosos d’allò que van encetar. Els van seguir fins a 554 municipis catalans, tal com recordava també la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie.

Tot i que els detractors de les grans mobilitzacions independentistes catalanes s’esforcen a escarnir-les comparant-les amb les accions coreografiades de règims totalitaris com el de Corea del Nord, la realitat és ben diferent. Per la Gran Via es podia veure gent que pujava cap a la plaça Espanya, rovell de l’ou de la manifestació; grups que s’allunyaven d’Espanya i moviment cap a totes bandes, però sense empentes. Els somriures van continuar sent marca de la mobilització independentista. Molt de color turquesa, però també d’altres que reaprofitaven les samarretes de color corall de l’any passat i gent vestida sense seguir cap mena de consigna, alguns amb peces personalitzades per a l’ocasió amb tota mena de marxandatge indepe: xapes, llaços, mocadors, fermalls, arracades, passadors dels cabells.. Al seu voltant no hi faltaven estelades, pancartes diverses –algunes més enginyoses que altres– i banderes d’altres contrades, especialment dels pobles que han acollit els exiliats: Bèlgica, Suïssa i Escòcia.

Castellers, gegants, balls de bastons i batucades arribades de diferents punts de la geografia completaven el caràcter festiu de la manifestació. La mobilització de la Diada és una gran cercavila de festa major. Potser per això, l’organització aquest any ha optat per incloure-hi també punts liles de suport a les víctimes d’agressions sexistes com els que ja són presents en moltes festes majors d’arreu de Catalunya. La Mercè és una de les voluntàries de l’ANC que atenien el punt lila situat a l’altura del tram 23. Des de fa uns quants anys aporta el seu granet de sorra fent de voluntària de l’ANC a les diades. Aquest any va decidir-se per donar un cop de mà al punt lila quan la seva amiga Núria li va dir que ella hi seria. Van rebre la formació necessària per poder atendre i donar resposta a contingències i tenien un espai habilitat amb cortines per “donar més intimitat” a les persones que s’acostessin a fer una denúncia. De tota manera, semblava que tot està tranquil i tenen una estona per xerrar sobre la situació del país. “La sentència serà un cop de massa”, assegura la Mercè, que apuntava a la força de la gent per fer sentir el rebuig un cop es conegui.

Quan es preguntava pel volum de la manifestació tothom hi veia “una gentada”, que és certament la percepció que es tenia a peu de carrer. Hi eren els que hi havien de ser i això era suficient per al Josep, integrant de la sectorial de Jubilats per la Independència de l’ANC. Ell sí que pot afirmar amb propietat que participa en les manifestacions de l’Onze de Setembre “des de sempre” i quedava clar quan rememorava les diades de fa prop de cinquanta anys. “Amb prou feines omplíem la plaça Urquinaona fins al monument a Rafael Casanova, com a molt havíem arribat a ser un miler de persones.” Ell no demana unitat als polítics però sí algun punt programàtic comú per poder arribar a la independència. “És un llegat que vull deixar als fills i als nets”, explicava. La seva solució per a la situació dels presos polítics, omplir les presons d’independentistes. “Si en fóssim 50.000, els que estiguéssim disposats a entrar-hi, s’acabaria tot. No hi ha prou reixes per a tots els que som independentistes.” Discrepava, però, dels que creuen que la sentència serà especialment dura. Com tots ells, es declarava preparat per fer-hi front amb una nova protesta al carrer quan es conegui.

Uns metres més enllà, la Pilar, una voluntària de l’ANC de Barcelona, formava part d’un grup que posava en peus les lletres per formar la paraula “independència”, el clam de tots els presents en la manifestació, el crit unànime a les 17.14 h. Tots junts per un mateix objectiu, reclamant als polítics que s’allunyin dels tacticismes electorals i facin cas de les demandes del poble que els ha elegit. “Tenim un pilar de nou a la presó però la pinya és al carrer”, deia una altra de les pancartes presents en la mobilització. La Pilar ho tenia molt clar: “Tot això ho va començar el poble i serem nosaltres els que ho acabarem.”