“Anem cap al 155, i hi anem perquè Pedro Sánchez el necessita”

Jo ho resumeixo dient que estem preparant un mapa de carreteres, un mapa de carreteres per saber on volem anar. Ara fem jornades formatives, a través de debats al territori, per després poder plantejar a tothom qui ho vulgui les qüestions que creiem que cal posar a debat. Serà cap al novembre. Hi haurà unes vuitanta preguntes sobre temàtiques constitucionals que tothom qui ho vulgui podrà contestar.

Nosaltres no pretenem fer una Constitució, ni podem fer-la ni ens pertoca. En democràcia, aquest és un paper reservat gairebé exclusivament a un Parlament constituent o una assemblea constituent, tot i que l’element clau de tot plegat sigui el ciutadà.

Catalunya ha de tenir una llengua nacional, que és el català, i després també hi pot haver el castellà com a llengua oficial. I si amb el temps cal que n’hi hagi alguna altra, també.

Entenc que hi ha d’haver una política de defensa, això sí. Però no exèrcit. Però no em faci parlar d’aquests temes; aquests són els que ha de contestar tothom, no jo. Els que preparem els debats no els hem de condicionar amb la nostra opinió.

No crec que hi hagués menys gent. M’he recorregut tot el país per organitzar les enteses territorials, i li puc assegurar que la gent potser està decebuda, o desanimada, però no desmobilitzada. I per la Diada hi havia moltíssima gent. La Gran Via era pleníssima. Però, més enllà d’això, no en faig qüestió. No sé si érem més o menys; sé que érem una bestialitat de gent.

Decebuda i cansada. Però escolti’m: no hi ha marxa enrere. La gent no fa marxa enrere. Pot estar decebuda i més o menys animada, emprenyada o no, però no fa marxa enrere. No hi ha marxa enrere possible.

Li ho dic al revés. Mirem quines eines tenim i llavors veiem com avancem. Els partits independentistes estan escapçats; els líders, a la presó o a l’exili… És molt bèstia, tot plegat. I què passa? Que a la gent encara li costa entendre i assumir que els protagonistes són ells, som nosaltres. El que passa és que la gent sabia que hi havia uns líders, entre el 2015 i el 2017, que anaven a l’una en la llista de JxSí i amb les complicitats puntuals de la CUP, i de cop i volta aquests líders no hi són perquè la repressió és molt gran. Una de les solucions és que la gent es torni a posar al davant. Quan a mi la gent em pregunta “Què podem fer per provocar la unitat dels partits?”, sempre els dic el mateix: “Posar-vos al davant, units.”

He après moltes coses, en aquests anys. I a valorar la política. També, és cert, he vist ensurts i trampes, que n’hi ha moltes. Entrar en política per a mi [somriu] és un fracàs, perquè jo havia planificat fer altres coses, retirar-me… Jo volia estar a l’Empordà, escrivint, fent vida de vellet, i no pas fent el que faig. Però he après molt.

Crec que tot es va fer bé. Però el mapa de carreteres que teníem era molt complicat. Ara sovint es jutja de manera primària, banal i infantil tot el que va passar. Em sembla que qualsevol alternativa que haguéssim pres hauria tingut una crítica al darrere. Ens vam emocionar molt, els diputats, quan vam votar. Però sabíem que ens aturarien.

Vist ara, que totes les amenaces que se’ns havien fet s’haurien complert. L’amenaça que hi hauria violència s’hauria complert.

No hi havia preparat tot el que hi hauria hagut d’haver. Però una fanfarronada, no; no hi estic d’acord. El Parlament sempre va anar de debò. L’1-O no va ser cap fanfarronada. Sap què passa? Que nosaltres el que volíem, i això és el que jo explicava aleshores quan anava a fer xerrades pel territori, era donar un cop de puny sobre la taula per portar Europa i el govern espanyol a parlar. Ho crèiem.

No. I hi ha hagut un cop d’estat jurídic. Això és el que hem descobert. Jo, que havia viscut el franquisme, no m’ho imaginava. Jo, que era la persona més vella de la colla i que havia lluitat contra el franquisme, no m’imaginava que l’Estat espanyol, després de quaranta anys de democràcia, encara que fos difícil i imperfecta, destrossaria tot el sistema democràtic, es carregaria la mateixa Constitució, i que a hores d’ara seríem a les portes d’una sentència que se la tornarà a carregar. No m’ho pensava. Ara em crec que hi hauria pogut haver sang, sí. I que quedi clar d’una vegada: nosaltres el que ens disposàvem a fer és una independència que fos pactada, o amb Espanya o amb Europa, i no va ser. Anàvem dient: “El dia que la Guàrdia Civil toqui una urna, haurem guanyat.” I no. Han tocat urnes, gent i tot el que els ha calgut.

I crec que anirem a pitjor, encara. I que ens hem de preparar. Hem de ser valents i hem de plantar cara. Aquestes detencions són per fer-nos por i per preparar l’opinió pública espanyola per a un 155.

Anirem a un 155. I hi anem perquè Pedro Sánchez ho necessita. Necessita assegurar el tret. Vol preparar tothom per a un 155. És un desgavell, un cop d’estat jurídic. Sánchez Pérez-Castejón té la necessitat de demostrar que és més espanyol que ningú. Li aniria molt bé un 155 i, si pot, l’aplicarà.

No ho sé, fins on arribaran. Però el que sí que sé és que no poden eliminar dos milions de persones. Ells aniran tan lluny com puguin. Però nosaltres, també. Sempre que la societat catalana tingui una forta activitat. Si no, és clar, no els caldrà fer gaire res. Confio que una part d’aquest poble està molt determinat a no acceptar la pèrdua de drets fonamentals.

Les tres coses poden anar juntes. La confrontació per a mi és gairebé sinònim d’eixamplar la base i sinònim de predisposició al diàleg. Perquè nosaltres ens confrontem per anar a un diàleg, no a una guerra. No l’hem volguda mai, una guerra. No volem violència. I si hem eixamplat la base, és perquè ens hem confrontat. Nosaltres volem pactar amb l’Estat. Volem pactar per ser un país lliure. I s’eixampla la base quan es fa amb convenciment. No pots anar a demanar als comuns que eixamplin la base… Ho faran quan vulguin ells. I potser quan a ells els convindrà ja no serà possible… A mi em sorprèn que molts dels comuns no diguin: “Com es pot viure en aquest estat?” Però ells hi creuen. Doncs molt bé, d’acord.

És que nosaltres no lluitàvem contra Franco. Lluitàvem per la llibertat, que és el mateix objectiu pel qual lluitem ara. Per poder ser ciutadans del món, ciutadans lliures. Lluitem pel mateix que lluitàvem fa cent anys. El que ha canviat és el context. I potser d’aquí a cent anys lluitarem pel mateix. Durant el franquisme, els cantants podíem dir coses, però als treballadors els tiraven per la finestra, o els torturaven. Que no ho sabem això? Ara, als dels CDR, només que tinguin una mica de lleixiu a casa seva perquè són nets, els foten a la presó. Les motivacions profundes continuen sent les mateixes. Els àmbits de llibertat que una democràcia ha de tenir són irrenunciables. Vam sobreviure durant el franquisme perquè hi crèiem, i sobreviurem a aquesta repressió d’una democràcia totalment pervertida com la de l’Estat espanyol perquè lluitem per això. Com dirien ells: és “un destino en lo universal” [somriu].

Se me’n fot. Jo el tinc enterrat. Si no fos per la qüestió sentimental dels republicans que hi ha allà enterrats, ho deixaria com a paradigma del que és el feixisme. Però m’és igual. Que el treguin i el fotin on sigui, aquest assassí massiu de llibertats i de persones.

L’avantatge d’Iceta de ser rodonet és que, quan li interessa, dona un perfil i, quan li interessa, en dona un altre. Cinc anys enrere, deien que Catalunya té dret a decidir… Ara hi ha una cretina que diu que les coses importants no les pot decidir el poble… Doncs molt bé. Que vagin fent.

Si no és el mateix, que ho demostri.

Sí. Sánchez és més tou. Però diu el mateix. És com quan toques el piano. Ho pots tocar tot forte mentre tots els altres toquen sempre música militar. Sánchez de tant en tant toca el piano per entendrir, però res…

No. No hi veig cap objectiu si no és que hi té alguna cosa a veure l’Ibex 35. El PSOE no pot governar a les portes d’una crisi econòmica amb Unides Podem. I tampoc amb el problema català. I ara fa una jugada per governar. Ho farà amb Ciutadans, que és el que prefereixen els grans bancs i l’Ibex 35. Intenta això. I per això necessita el 155.

No ho sé. Ho han de decidir ells. Però li he de dir que estic molt content que s’hi presentés el Front Republicà, que espero que hi torni. Necessitem una esquerra radical que digui el que s’ha de dir.

Amb molts matisos, el que passa és que és molt difícil fer una tasca d’àmbit nacional des del partidisme. Potser s’aconsegueix ampliar l’interval de votants, però a l’hora de posar-ho a la pràctica en un Parlament és molt difícil que el partidisme no guanyi els projectes unitaris. No confio en la unitat política des de partits molt separats. I a la pràctica es veu, això. És molt difícil.

No. Prioritzen la seva visió, legítimament. I fan política de partit. I no ho dic tan pejorativament com la gent vol que es digui. Si el 2015 no haguessin anat junts amb un mateix programa electoral, no s’hauria pogut fer el que es va fer. I ara és el que està passant. Dos partits desunits poden governar junts i continuar desunits. I poden tenir un projecte i s’entrebancaran perquè necessiten a cada moment eixamplar les seves bases.

Que la gent ha de sortir al carrer. Hem de defensar els condemnats, que són 2.300.000. N’hi ha nou que pateixen especialment, amb una presó molt bèstia. No em puc imaginar la Dolors Bassa i la Carme Forcadell, que estan soles a la presó, fent-se grans allà. No m’ho sé imaginar. Però no les condemnaran només a elles. Condemnaran 2.300.000 persones. I espero que aquesta gent, que potser ara ja en són més perquè potser ja hem eixamplat la base sense adonar-nos-en, fem el que hàgim de fer. Hi ha uns versos de Miquel Martí i Pol que diuen: “Caldrà que fem un gest desmesurat per capgirar la història.” Doncs hem de fer aquest gest desmesurat.

Confio que hi hagi gent que hi estigui treballant, en el que s’ha de fer. I que ens expliqui les alternatives. Si no, jo sortiré igual. No sé on, potser a Verges, però sortiré...

Confio molt en el coratge dels empresonats i dels exiliats. De veritat. I confio també, i molt, en la gent. Els lideratges són necessaris, però el protagonisme el té la gent. En aquest tauler d’escacs, la força real la tenen els peons, i no pas la reina, el rei, els alfils ni les torres. Són els peons els que han guanyat l’aventura. I cal que assumim que som els protagonistes, i que els líders hi són només si nosaltres hi som. Això costa d’assumir.