“La sentència tira per terra el relat polític del cop d’estat”

Gran part del text es dedica a explicar per què no hi ha rebel·lió en lloc d’explicar per què sí condemna per sedició. Suposo que té una explicació: que és que durant molts i molts mesos tot el relat de la Guàrdia Civil i de la fiscalia es va centrar a justificar el perquè d’una rebel·lió que després ni el Tribunal Suprem no ha acceptat. Un exemple clamorós d’això és que allò que va fer córrer rius de tinta als mitjans de Madrid i que va servir al jutge instructor per mantenir presons provisionals i per sostenir la rebel·lió, com és el document Enfocats, ara i després de tot l’enrenou a l’entorn del document, la realitat és que en 500 pàgines de sentència no surt esmentat ni un cop.

Contradiu tot el relat fet en les dotzenes d’atestats de la Guàrdia Civil, contradiu també la base de l’acusació del jutge instructor, que qualifica els fets de rebel·lió i basant-se en aquesta acusació manté presons provisionals i suspèn càrrecs electes. I és una sentència que contradiu de dalt a baix la posició sostinguda per la Fiscalia General de l’Estat i pels fiscals del Tribunal Suprem que han fet seu aquest relat de la rebel·lió. I contradiu el relat polític fet per alguns partits espanyols quan parlen de cop d’estat. Tot aquest gran globus que han inflat a l’entorn de la rebel·lió s’ha acabat demostrant que va ser un autèntic muntatge. Vull recordar el manifest de 120 catedràtics de dret penal en què ja advertien que de cap manera es podia entendre que els fets de setembre i octubre fossin coincidents amb la violència que exigeix el tipus penal de la rebel·lió.

És clar que són unes penes duríssimes i que no es corresponen amb la realitat dels fets. Aquí hi ha una sentència que condemna per sedició sense que hi hagi violència i condemna per malversació sense que hi hagi despesa. Per tant, si el raonament que hi ha al darrere no és jurídic, vol dir que és polític. Mai ho sabrem del cert però aquest era un tribunal format per set magistrats i és possible que algun d’ells considerés que sí que s’havia de condemnar per rebel·lió. Per tant, en la recerca d’aquesta unanimitat que el tribunal ha volgut demostrar, és possible que hi hagi hagut una mena d’acord pel qual cau la rebel·lió en la sentència però en canvi es mantenen les penes que s’haurien imposat si s’hagués acabat condemnant per rebel·lió. Recordem que en uns casos la fiscalia per rebel·lió els demanava 16 anys i n’han acabat rebent 12 per sedició.

Em costa entendre que algú pugui sentir-se orgullós d’haver aconseguit que algú passi 13 anys a la presó.

Em van posar a la presó per un delicte del qual he estat absolt i, per tant, els dies que d’acord amb la sentència he de passar a la presó són zero. Que hagi passat 33 dies en presó preventiva és evident que és responsabilitat d’algú. Entenc que haig de ser compensat pels dies que he estat privat de llibertat tancat en una cel·la d’11 m². Si em compensen, els diners aniran a l’Associació Catalana de Drets Civils perquè continuïn ajudant els presos i les seves famílies.

Si tingués una resposta clara li ho diria. Jo crec que és una suma de diversos factors. Hi ha qui diu que és el fet de no haver continuat en política institucional. Aquest argument pot ser vàlid, però al costat d’això hi ha el cas dels exconsellers Puig i Serret, que estan acusats del mateix que estàvem acusats nosaltres i en canvi continuen en una situació complicada.

El fet d’estar en campanya electoral i que el PSOE tingui com a objectiu prioritari intentar fer seus els votants de Cs els porta a fer el mateix discurs: generar un debat sobre uns indults que ningú demana. Qualsevol solució relacionada amb la llibertat dels presos només té sentit plantejar-la des de grans consensos i buscant el bé comú; crec que hi ha força consens que l’amnistia podria ser la via, tot i que no oblidem que per a l’amnistia cal canviar el Codi Penal i es requereixen 176 diputats al Congrés dels Diputats.

La fórmula del problema intern segur que és del manual de diplomàcia. La realitat és que el problema de Catalunya és des de fa dos anys present a tots els mitjans de comunicació de mig món i a totes les cancelleries dels països democràtics. Encara que externament no es pronunciïn, internament és una qüestió que preocupa. Quan en un estat hi ha dos milions de persones, com a mínim, que diuen que volen marxar no és una qüestió ni menor ni local.