I el foc es va fer l’amo i senyor

Els greus incidents que es van viure a Barcelona entre quarts de nou del vespre de dimarts i les dues de la matinada del dimecres es van saldar amb més de dues-centes fogueres enceses al mig del carrer. Va ser el colofó de festa inèdit a una multitudinària i pacífica manifestació convocada per l’ANC i Òmnium Cultural que havia congregat 40.000 persones, moltes de les quals hi van acudir amb espelmes, tal com l’organització havia demanat i com s’havia fet en una de les primeres manifestacions per reclamar la llibertat dels presos polítics.

El que havia estat un acte pacífic i de no-violència, com totes les manifestacions que han organitzat les dues entitats sobiranistes, va esdevenir amb pocs minuts en un camp de batalla amb la policia mostrant molta hostilitat, i agressivitat, i una part del col·lectiu de manifestants, majoritàriament joves, molts joves, oposant-hi resistència activa.

Fins avui, els més que eficients serveis d’ordre de l’ANC i Òmnium havien estat capaços de controlar les manifestacions, mantenint sempre el bon ambient i la concòrdia, inclús en la difícil manifestació que es va fer a Madrid a principis d’any, i aïllant els violents i provocadors quan aquests es detectaven. Dimarts això no va anar així, i, el servei d’ordre, el van exercir de manera efectiva els agents dels Mossos i del Cuerpo Nacional de Policía (CNP) quan ho van considerar. Les manifestacions de l’ANC i Òmnium sempre s’havien dissolt de manera pacífica, i dimarts no va ser així.

Les càrregues policials van començar per part del Mossos al carrer Mallorca, expulsant els manifestants cap al passeig de Gràcia, i van continuar immediatament per part dels policies estatals que carregaven per passeig de Gràcia, en direcció Diagonal. El moviment policial va generar un efecte de pinça sobre els manifestants, que van viure moments de pànic en sentir-se atrapats entre dos fronts de policies. El fet que el carrer Mallorca estigués ple de gent, amb la capacitat de moviment reduïda, va generar també molta tensió en témer que hi podria haver allaus o aglomeracions. El motiu aparent que va desencadenar la càrrega hauria estat la provocació d’alguns manifestants i el llançament d’objectes a la policia.

Una de les preguntes que deixen els fets de la nit de dimarts és què hi feien els agents de la policia estatal corrent pel passeig de Gràcia, amb escopetes i porres, quan la competència en ordre públic només els faculta a fer la vigilància d’edificis estatals i sempre rere un primer cordó que fan els Mossos. És a dir, que si algun cos policial ha d’anar a l’encontre dels manifestants ha de ser la policia de la Generalitat, mentre que la policia estatal queda dins d’un segon perímetre. Això és el que havia passat fins ara en manifestacions davant de la Prefectura de Via Laietana o la mateixa delegació del govern, a la confluència de Mallorca i Roger de Llúria, on hi havia convocat l’acte de l’ANC i Òmnium. Dimarts es va trencar aquesta lògica i el paper del CNP va ser primordial. Aquests dies a Catalunya la policia estatal hi té destinats 1.200 agents de la unitat d’intervenció policial, integrats en 28 grups. Mentre que la Guàrdia Civil disposa de 900 agents.

El model d’actuació policial d’aquests dies es decideix i es pacta en el centre de coordinació conegut com a Cecor, instal·lat a les dependències de la conselleria d’Interior. En aquest centre, hi fan cap responsables policials de tots els cossos implicats en els dispositius d’aquests dies. Ahir, un dels que hi va ser present va ser el general en cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Pedro Garrido, que la setmana passada va fer les polèmiques declaracions en què advertia que tornarien a actuar de la mateixa manera que ho van fer l’1 d’octubre del 2017. Sigui quin sigui el paper de Garrido en aquesta estratègia de coordinació, el cert és que la brutalitat policial ha tornat aquests dies als carrers de Barcelona. La diferència és que aquest cop en les accions de repressió s’hi ha afegit el cos dels Mossos, tot i que els seus alts responsables van deixar plantat Garrido en l’acte en què va fer aquelles declaracions.

Hi ha una circumstància que genera una realitat grotesca i que consisteix en el fet que, quan més policia hi ha disposada al carrer per controlar els militants sobiranistes, menys evident és el lideratge del moviment independentista, òbviament afeblit per l’ús que l’Estat espanyol ha fet de la presó o per l’obligació de l’exili. És a dir, quan més clara hauria de ser la resposta, menys unitat d’acció hi ha. Durant els fets convulsos de la tardor del 2017, els lideratges de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van ressaltar de manera nítida entre la multitud que els identificava com a referents de lluita no violenta. Les seves consignes eren seguides oferint una aparença de moviment sota control, incapaç de generar imatges de violència urbana com les de dimarts. Les posicions de resistència pacífica i desobediència civil són les que continuen regint el moviment independentista però l’aparició i consolidació de noves formes de lluita, com els CDR, i ara el Tsunami Democràtic, han generat una lògica dispersió del discurs i també de l’estratègia. Tot i que des dels CDR i també des del Tsunami es fan crides reiterades a mantenir una actitud pacífica, el cert és que es tracta de moviments sense líders identificables i que representen un punt d’inflexió en la lluita de l’independentisme.

El desembarcament policial a Catalunya i l’actuació de la policia estatal als carrers de les ciutats té una doble finalitat. Per un costat es vol desincentivar el moviment de carrer, fonamental en el procés sobiranista, i per un altre costat es fa servir com a espantall davant la possibilitat que s’apliquin mesures polítiques feixugues per a l’autonomia catalana, com ara la llei de seguretat nacional i l’article 155 de la Constitució Espanyola. És una evidència que són els mateixos membres del govern espanyol en funcions els que es dediquen a agitar aquests temors. El ministre Fernando Grande-Marlaska ahir va tornar a parlar de la llei de seguretat, posant-la damunt la taula, si bé va insistir que encara no ha arribat el moment d’aplicar-la. Per la seva part, el president, Pedro Sánchez, va reunir-se per separat amb els líders del PP i Cs amb una estratègia que trasllada el missatge inequívoc que si la situació no es pot controlar amb el reforç policial que hi ha avui en dia, i la presència efectiva del CNP a Catalunya, sempre es pot fer amb altres instruments.

Tot i l’evidència que la major presència de policies espanyols a Catalunya no és una qüestió gratuïta, el conseller d’Interior, Miquel Buch, es va entossudir ahir a defensar la vigència del model de seguretat propi de Catalunya i que ara per ara es mantenen plenes les competències que li atribueix la legislació. Entre aquestes hi ha les competències plenes en matèria d’ordre públic. Buch ho va argumentar així en la seva compareixença d’ahir a la tarda, després d’un matí complicat de reunions al Palau de la Generalitat amb el president Torra i altres consellers. Buch va insistir que el que hi ha aquests dies és una simple qüestió de coordinació policial i que les competències es mantenen intactes.

El que sí que és una evidència és que el desplegament dels antidisturbis del CNP està laminant, si més no, les competències del Parlament de Catalunya. La cambra de representació catalana va votar en el seu dia prohibir l’ús de les pilotes de goma que aquests dies s’estan disparant repetidament pels carrers de Barcelona. El desplegament d’aquest cos també pot dificultar la tasca de control que el Parlament, sempre molt exigent en matèria de seguretat i llibertats individuals, ha fet de l’actuació de les forces de seguretat a Catalunya.

L’increment d’efectius de policia al carrer, i l’increment de la violència utilitzada, no ha fet desistir, fins ara, de la presència de manifestants al carrer, que ahir van tornar a sortir de manera massiva. Tampoc ha fet desistir els col·lectius que treballen en la defensa dels drets humans, com és el cas d’Irídia, que ha fet un recull de pràctiques policials il·legals que s’han detectat, ja sigui en les càrregues a l’aeroport o a Barcelona. En aquest sentit es parla de cops de porra al cap, a persones en situació de vulnerabilitat, i també es denuncia l’incompliment de la llei que obliga els agents a anar identificats amb una numeració concreta, tant a la part frontal de l’uniforme com a la part posterior. Aquest col·lectiu, i d’altres com ara Alerta Solidària, també ha denunciat el retorn de les pilotes de goma a Catalunya.