Un final que no ens podem ni imaginar
La situació no fa pinta d’acabar per si mateixa. Ni Espanya baixarà del burro ni l’independentisme renunciarà al seu objectiu
Sembla estúpid, per obvi, haver de recordar que vivim no tan sols en temps d’incertesa, sinó als llimbs polítics. Vull dir que, com a país, no és que no tinguem camins fressats i horitzons a tocar, sinó que, a més, estem encallats. Si voleu, enfangats fins al coll en arenes movedisses. És a dir, les de la repressió. A més, no hi falten els qui –tan enfangats com els altres– van exigint fulls de ruta i concrecions impossibles. I, per posar-hi més dificultats, que es faci amb unitat.
En aquest marc, pensar que les sentències obririen un camí nou era suposar massa. Les sentències confirmen l’empantanegament. Si es vol, regeneres les mobilitzacions, ara més astutes. I, per acabar de dibuixar el paisatge general, tenim un sistema de partits absolutament inestable, a la deriva. El grup que va guanyar les darreres eleccions al Parlament, Cs, és a les portes de clavar-se una gran patacada electoral. El PSC, fa quatre dies a l’UCI, ja es torna a llepar els bigotis. Els comuns sobreactuen per sobreviure a la crisi de Podem. La CUP està mancada de tot discurs propositiu. ERC fa discursos abrandats per emmascarar que no pensa assumir més riscos. I a l’espai de JxCat, la Crida, el PDeCAT, presons i Waterloo, estan entretinguts observant-se els uns als altres amb desconfiança. Qui vulgui fer vaticinis sobre futurs escenaris electorals, més que no pas enquestes, haurà de tirar les cartes.
Si aquest fos l’escenari –alguna exageració a banda–, les preguntes a respondre haurien de ser les següents. Una: quant de temps pot durar aquesta situació? Dues: què pot trencar aquesta paradoxal inestabilitat enquistada? I tres: a favor de qui anirà la ruptura que hauria de permetre tornar a una fase constructiva i no merament de resistència i de supervivència?
Les respostes podrien ser aquestes. L’actual situació no fa pinta d’acabar per si mateixa. Ni Espanya baixarà del burro ni l’independentisme renunciarà al seu objectiu. I encara menys sabent que –segons enquestes solvents– hi tenim a favor 2.660.000 votants; en contra, 1.733.000, i 885.000 absentistes (ICPS, 2018). Això es podria allargar indefinidament, amb escalades de repressió i resposta irada, i amb períodes de desinflament. Però tot queda en espera d’un trencament. Per tant, i amb relació a la segona pregunta, cal esperar un esdeveniment nou, un imprevist, que trenqui el cercle viciós. Tant pot venir d’una banda com de l’altra. Tant pot ser una jugada magistral com un error colossal. Tant pot tenir una causa directa com ser conseqüència indirecta i involuntària d’un tercer factor, per exemple, internacional. I tant pot tenir una naturalesa política com econòmica.
Però, i tercera, a favor de qui es decantarà? Doncs del que hagi fet millor la feina. És per això que exigir ara fulls de ruta, camins, estratègies… és inútil. Tampoc és qüestió d’esperar amb indolència, creant malestar, impaciència o abandonament. Es tractaria, des del punt de vista de l’independentisme, de saber mantenir una espera activa, una paciència constructiva. Per exemple, és hora de desemmascarar els cavalls de Troia que tenim dins del propi camp. És hora d’abandonar inútils peticions d’unitat que desesperen. És temps de reescriure un relat d’aquests darrers vint anys que, sense ser trampós, ens retorni la iniciativa, la confiança i la seguretat. Ha de ser un temps per fer memòria permanent dels represaliats. També cal que sigui un temps d’estudi i anàlisi. I un temps, és clar, per a la creativitat, la imaginació i la intel·ligència.
En definitiva, que l’inesperat ens trobi a punt. Que estiguem tan a punt que l’inesperat no ens passi de llarg. Qui sap si d’inventar l’inesperat…
