Contra la violència

Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, als 18 anys, la mare em deia: “Fill meu, no et fiquis en res!” M’hi vaig ficar: vaig entrar al clandestí PSAN i als 21 ja havia passat per la presó. Ara en tinc 67, veig contenidors cremats i no m’agrada. Però m’agrada moltíssim menys encara la violència contra les persones, que un jove perdi un ull o un testicle pel fet de manifestar-se, que l’atropellin agents dels Mossos, o que el colpegin amb el puny o la porra, vandàlicament, funcionaris uniformats, tant d’Espanya com de Catalunya. És violència contra la societat que es negui el canvi climàtic, que es matin dones pel fet de ser-ne, que el govern espanyol es poleixi el fons de pensions, que rescati la banca o l’empresa de Florentino Pérez, que persones sense recursos siguin fetes fora de casa sense contemplacions mentre el banc propietari de l’immoble augmenta els beneficis anuals de manera escandalosa. No m’agrada la violència. Tampoc l’exercida per policies contra ciutadans que, als Països Catalans, són intimidats i amenaçats pel fet de parlar en català. Ni la violència contra l’ètica i la moral per part de polítics corruptes, amb títols universitaris fraudulents i amb seus de partit pagades amb diner negre, pontificant. No m’agrada la violència contra les persones amb escassa o nul·la atenció social, ni la passivitat vergonyosa amb què l’estat al qual pago impostos i la Unió Europea deixen morir milers de persones al Mediterrani.

Semblava que el moviment cívic independentista fos, només, de membres de la tercera edat. Les generacions més joves acostumaven a ser-ne més absents. Fins que han sortit al carrer, des de menors d’edat fins a la trentena, i ho han fet a milers i sense por. Joves emprenyats amb la situació, que han anat amuntegant ràbia, frustracions i injustícies al llarg dels darrers anys, sense veure un horitzó social i nacional atractiu. Joves a qui no controla cap partit convencional, ni cap entitat establerta. Uns pocs han expressat la seva ràbia fent-ho pagar als contenidors, mentre la policia bastonejava a tort i a dret. Testimonis visuals i el mateix president Torra sostenen que es tracta d’agitadors a sou per desprestigiar l’independentisme. Però el nostre govern hauria d’explicar per què no es produeixen avalots fins que arriben, justament, els antiavalots; per què membres de la Brimo estomaquen a pler el personal sense ser expedientats, i si és cert, com diu el ministre, que les forces espanyoles són aquí perquè ho va demanar la Generalitat i que l’ús del material (pilotes) es decideix al centre de coordinació dirigit pels Mossos. Ningú no ho ha desmentit.

La romàntica París, capital de la República per excel·lència, va veure el pillatge a botigues exclusives als Camps Elisis i, a tot l’Hexàgon, fins a 11 morts i 9.000 detinguts entre els armilles grogues. Els minaires asturians van protagonitzar una veritable batalla campal amb la policia amb llançagranades casolans, pneumàtics cremats i talls de carreteres. Els veïns que s’oposaven a l’AVE pel centre de Múrcia el van rebutjar amb mètodes tants cops vistos en casos de deslocalització industrial, tancament d’empreses, reunions del G7, etc. Però, és clar, cap d’aquests era independentista, ni català, i no calia parlar de mesures legals excepcionals. Hem tingut dos anys per preparar una resposta nacional unitària, una estratègia política compartida, i no ho hem fet. Hem estat incapaços de presentar als nostres joves una alternativa seriosa, valenta i creïble, lluny d’electoralismes i fugides endavant. I mentre la gent fa quilòmetres a peu, es manifesta i fa vaga, aquí no hi ha cap direcció política amb prou autoritat moral per indicar el camí a seguir. Ens en sortirem per la gent, per les persones anònimes de totes les edats, orígens i condicions, pel poble tossudament alçat. Llibertat, amnistia i plena sobirania!