Tornar a començar

Anem acumulant hores greus i moments excepcionals i, a cada nova situació, hi afegim factors de risc. Vivim moments delicats. Estem malament. Malgrat l’eufòria sobiranista, no pas mancada de conformisme i tristesa, vivim la contradicció dels que pensen que tenim una nova situació a tocar i dels que estem convençuts que estem pitjor que fa 10 anys (abans de la sentència contra l’Estatut) i pitjor que fa 40 (en ple procés de la Transició i la recuperació de la Generalitat).

Tot el que hem guanyat de sentiment i amplitud del pensament sobiranista ho hem perdut pel camí en capacitat real i tangible d’autogovernar-nos. I totes les llibertats assolides en la liquidació del franquisme han esdevingut en els darrers temps retrocessos flagrants a la carta de drets i deures i el model territorial.

Ara tenim presos condemnats i inhabilitats, amb una condemna desproporcionada i indiscriminada. L’homogeneïtat jerarquitzada de les condemnes polvoritza els fets diferencials, cas a cas, i fins i tot ignora el caire diferenciat dels arguments de les defenses. Tant és que alguna de les defenses desemmascarés les contradiccions i febleses del sobiranisme i la corresponent incapacitat de calibrar a cada moment la correlació de forces.

I després de les diferents formes de reacció a la sentència vivim una involució evident per dèficit de democràcia i de política en els responsables de l’Estat i per dèficit de governança a Catalunya. No hi ha govern que governi, no hi ha govern que faci política. Hi ha una doble crisi de lideratges cívics i d’autoritat política.

Afegim-hi que la via pacífica, tan evident i determinada, s’ha vist desbordada per una violència injustificada i vandàlica que no té res a veure amb el moviment sobiranista majoritari però que l’esquitxa per manca de condemna inequívoca i per manca de lideratge alternatiu.

Estem en un bucle, en una espiral laberíntica sense sortida.

La conjura dels irresponsables d’una banda i la condescendència dels ingenus de l’altra serveixen un escenari sense sortida. La indignació i la mobilització creixen al mateix ritme que la impotència i la incapacitat de la política d’agafar el relleu a l’acció de la justícia.

En l’entorn dels partits espanyols la conjura dels irresponsables dibuixa una cadena contínua des de l’anticatalanisme atiat des de la dreta espanyola representada pel Partit Popular fins a les consignes incendiàries i abjectes dels dirigents de Ciutadans que enterboleixen qualsevol sortida dialogada. Hi ha una línia ascendent, de continuïtat a l’alça de les irresponsabilitats en una camí que violenta abans que ningú els mandats constitucionals i dibuixa uns escenaris de ruptura i de violència d’estat. La irresponsabilitat dels que es van fer l’orni i van derivar el conflicte cap als tribunals, la dels demagogs que han construït les seves pròpies veritats adaptades als seus desigs i apetències, la dels que s’encastellen en els seus privilegis i la seva soterrada hegemonia i que atien el foc cada dia. En l’entorn dels partits de disciplina catalana i de l’espai del sobiranisme, la irresponsabilitat dels que han convertit molins en gegants, que han dibuixat ficcions i realitats virtuals. La dels que han vist repúbliques i mandats democràtics desvirtuant la realitat de mobilitzacions formidables; la irresponsabilitat dels que van prometre la independència per demà, dels que han dibuixat una república inexistent, una transició de la llei a la llei impracticable, un mandat democràtic de ficció, la irresponsabilitat dels que ens conviden a repetir l’autodeterminació que, ara per ara, no ha servit per a res.

A les noves marxes de la llibertat, amb tantes ressonàncies de les de fa gairebé mig segle, hem canviat els crits d’abans pel de “Llibertat, amnistia i autodeterminació”. Però avui hi ha menys marge per a l’indult, ja no l’amnistia, que el que hi ha hagut en el plet entre Catalunya i Espanya en qualsevol altre moment de la història contemporània.

I segons com es descabdelli la cita electoral del 10 de novembre, amb un possible error de càlcul del Partit Socialista inclòs, el marge per empitjorar és encara gran.

Des del meu punt de vista un cop comprovat que s’ha errat el camí només queda una via per sortir del bucle, per dramàtic que sembli, hem de tornar a començar. Cap dels actors que hi han intervingut fins ara serveix per al futur. Les dimissions dels irresponsables d’allà i d’aquí són condició necessària, però no suficient. Els nous lideratges hauran de tenir autoritat i intel·ligència política.