Estat d’excepció?
Forma part de les regles del joc en un estat democràtic de dret: les manifestacions són l’expressió legítima de parers contraris al que estableixen les lleis del país. Si hi ha qui no està convençut del valor d’una norma o d’un conjunt de normes, o fins i tot no se sent vinculat amb l’aixopluc de tot l’ordenament, que és la Constitució, té dret a expressar la seva disconformitat. S’ha de saber (i acceptar), però, que hi ha una norma per sobre de tota discussió, si realment ens trobem en un estat democràtic, i és la que diu que tot exercici de drets té límits. Evidentment el quid és saber on acaba el legítim exercici d’un dret i on comença l’arbitrarietat.
El que està passant aquests dies a Catalunya és la legítima expressió de la disconformitat amb la sentència sobre els fets d’octubre del 2017, malgrat el preu que l’exercici d’aquest dret ens fa pagar a tots, inconscients, sobretot els més joves manifestants, que aquest serà el tipus de ciutat on hauran de viure, i potser les cancel·lacions hoteleres i el trasllat de competicions, empreses i congressos no serà el millor escenari perquè trobin una feina cada cop més mòbil i volàtil. Fins i tot podem estar d’acord amb el conseller Buch quan expressa el seu malestar per les infiltracions que s’han produït entre les persones concentrades per part d’arxiconeguts grups antisistema, dedicats a provocar el caos, els desperfectes i les lesions personals, provinents en molts casos d’altres països i sense cap interès per la causa de la manifestació. Cap manifestació pot sentir-se segura de no ser contaminada per aquesta mena de gent, i qui les organitza ho ha de saber, perquè els organitzadors en són els responsables. Que les manifestacions d’aquests dies vulguin aparèixer com espontànies ja denota que els que hi estan al capdavant (la generació espontània no existeix) saben que es poden trobar amb un problema, tant si han previst matusserament exercir violència com en el cas que se’ls afegeixi.
Ara bé, els governants sí que tenen la responsabilitat d’evitar els efectes col·laterals de les manifestacions, preveient incidències, modificant recorreguts, ideant mesures preventives… El conseller d’Interior no es pot queixar si no ha tingut en compte totes les circumstàncies i les accions, i per causa d’aquesta imprevisió la deriva dels esdeveniments se li’n va de les mans. És la seva responsabilitat. Però molt més important és la responsabilitat de qui, des d’una posició també institucional, anima les mobilitzacions, les encapçala i justifica d’alguna manera la seva degradació, fins i tot exculpant els protagonistes de les malifetes, donant per bo amb això el discurs, vull creure que contrari al del seu conseller d’Interior, de qui fa seva la frase, tan repetida a les xarxes: “Cremar el mobiliari urbà no és violència.” I és en aquesta injustificable posició on identifiquem el president Quim Torra.
En qualsevol altre país del nostre entorn, el cap de govern, enfrontat a una imatge de descontrol com la d’aquests dies, ja hauria dimitit. Fa tard, tinc la sensació, el president Quim Torra, en la seva necessària renúncia al càrrec. Seria el més exemplar des que hi va accedir. Encara no estem en situació, però es podria precipitar un desori de tal magnitud que justifiqués, no un 155 (que no fa al cas) ni tampoc la ley de seguridad nacional (que les policies actuen bé s’indicia en la crítica que els més radicalitzats estan fent fins i tot dels “seus” Mossos). Som a la frontera, prevista en tota Constitució, en què l’ordre públic reclama la proclamació d’un estat d’excepció, una situació en la qual les manifestacions ja no són legítimes i els efectes col·laterals poden ser delicte. Potser amb un altre cap de govern podríem evitar-ho. O potser és que no ho volen evitar?
