El fracàs de la política
La sentència del Tribunal Suprem (TS) és la prova fefaent del fracàs de la política per solucionar el conflicte entre Catalunya (o una majoria de ciutadans de Catalunya si es prefereix) i Espanya i, molt especialment, el fracàs del president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, que, quan era a l’oposició, criticava Mariano Rajoy per judicialitzar la política i per la seva incapacitat per asseure’s a parlar. Que lluny queda aquell Sánchez que en l’entrevista amb Jordi Évole del 30 d’octubre de 2016 declarava: “Espanya és una nació de nacions. Catalunya és una nació dins d’una altra nació que és Espanya [...] i això és una cosa de la qual hem de parlar i reconèixer [...]. La solució arribarà votant [una reforma constitucional].” I hi afegia que ell “és un polític que creu en la política com a força transformadora”. Però, és clar, una cosa són les paraules, per molt grandiloqüents que siguin, i una altra cosa, els fets: ni diàleg, ni empatia amb els presos, ni nació de nacions, ni reconeixement, i sí amenaces de duresa si es persisteix a reclamar o exercir el dret a decidir. Això pel que fa al govern espanyol.
I ací, a Catalunya, una indignació compartida per milions de ciutadans –independentistes o no– davant de la ignomínia d’una condemna profundament injusta que mai hauria d’haver-se produït (“aquesta crisi política mai hauria d’haver acabat davant dels tribunals”, deia l’editorial de Le Monde de dijous), d’un judici i d’una sentència que han estat una profecia autocomplerta, desenes de milers de persones omplint pacíficament els cinc camins de les Marxes per la Llibertat i uns Mossos d’Esquadra desbordats –que s’han excedit en l’ús de la força– agafats entre tres focs, les manifestacions extremadament violentes de les nits, les directrius contradictòries dels comandaments polítics i estar sota la sospita del govern espanyol. En suma, sols enmig del caos. I el govern?
El govern dividit, paralitzat davant d’una situació que se’ls escapa de les mans –la violència s’havia de condemnar sense pal·liatius des del primer minut el mateix dilluns–, sense autoritat, sense un projecte de govern, sense fer front a la fatxenderia i les amenaces de la dreta i les agressions de l’extrema dreta, sense governar en suma més enllà de la proposta –desconcertant per a propis i estranys perquè no havien estat advertits ni els socis de govern– del president d’insistir en la via unilateral i posar les urnes, i uns ciutadans cada cop més desorientats: mandat de l’1-O o nou referèndum?
La violència dels carrers d’aquests dies era previsible. Infiltrats, diu el president Quim Torra. És clar, res de nou. Com hi ha clavegueres de l’Estat, violents de tota mena –de casa o de fora– més o menys organitzats, ràbia davant l’acció policial, inadaptats, frustració per les promeses no realitzades del procés, notícies falses, intoxicació informativa... I no hi són els Jordis per evitar la violència. Han estat condemnats a nou anys de presó justament per això (el govern de Sánchez i el TS haurien de prendre’n nota). I la violència passa factura política, perquè, més enllà de les destrosses materials, fa miques el discurs pacifista i no violent i desdiu la convicció de Gandhi que fa seva el Tsunami Democràtic en el comunicat del dia 16: “La no-violència és la força més gran a disposició de la humanitat.” Estava cantat que després de la sentència vindria la lluita pel relat.
Cal sortir de l’actual atzucac provocat pel fracàs de la política i dels polítics. És moment de governar amb coratge, de fer política amb majúscules i amb el cap fred. Prioritats: obtenir la llibertat dels presos, evitar que el país se’n vagi en orris i governar amb prou sensibilitat social per convèncer una àmplia majoria que el dret a decidir i la no-violència són les úniques eines que tenim per garantir una societat més justa, lliure i solidària.
