Naufragi?

Quan, dilluns passat, Pedro Sánchez va valorar la sentència del tribunal suprem, va dir entre d’altres les paraules següents: “Hoy concluye un proceso judicial ejemplar, pero a la vez hoy se confirma el naufragio de un proceso político que ha fracasado en su intento de obtener un respaldo interno y un reconocimiento internacional. Deja tras de sí solo un triste saldo de dolor y de enfrentamiento, de fractura de la convivencia en Cataluña.” Paraules clau de la proclama: “concluye”, “naufragio”, “fracasado”, “tras de sí”, “saldo de dolor...”. És a dir, amb la sentència s’ha conclòs un episodi lamentable i tot un projecte polític. Com es pot veure, en aquesta primera valoració, i més enllà d’una presa de posició orientada obsessivament cap a les properes eleccions, hi ha per damunt de tot una voluntat de fer veure que així es clausura una història enutjosa que ell atribueix sempre a una fractura interna de Catalunya, però que ha enverinat profundament la política espanyola, ha erosionat gravíssimament l’exercici dels drets de tots els ciutadans de l’estat i ha deixat malparada la imatge espanyola a tot el món. És, una vegada més, la confusió incorregible entre els desitjos i les realitats, l’anunci sorprenent d’una nova baixada d’un suflé que sembla mostrar una capacitat de resistència realment incomprensible.

D’ençà d’aleshores, en territori català, no hem vist pas símptomes que els anhels de Sánchez s’hagin complert. Al costat d’unes anàlisis jurídiques rigoroses que han desmantellat els continguts de la sentència i les condemnes, el que hi ha hagut és, sobretot, una protesta clamorosa i sostinguda de centenars de milers de ciutadans de Catalunya que no semblen pas disposats a renunciar als seus ideals i que no donen pas mostres de considerar naufragat el seu intent d’obtenir una república catalana. Per si algú en dubtava, s’ha posat un cop més de manifest que l’independentisme conserva o fins i tot incrementa una capacitat de mobilització social que cap altre projecte polític no ha tingut mai ni pot somiar a tenir en la història contemporània d’aquest país. Les modalitats d’aquesta protesta, com no podia ser d’altra manera, han estat múltiples i no pas totes exemplars, certament –algunes gens–, però és que l’agressió de tots els poders de l’estat conjurats en la defensa de la sagrada unitat de la pàtria ha estat descomunal, en una manifestació més de la reaparició d’aquella Espanya atàvica que no sap resoldre civilitzadament els seus conflictes interns i que, cada dia que passa, cava més profundament la fossa que expulsa del seu si bona part dels seus fills. És, certament, una constant històrica, una trista reiteració actualitzada d’un passat desastrós.

Estem expectants, naturalment, del que passarà en els dies i les setmanes vinents. Hi haurà de seguida l’operació del trasllat de les restes de Franco, que està cridada a mirar d’ocupar els titulars que volen enterrar la mobilització catalana. Però hi ha en l’horitzó proper unes eleccions de resultat incert que, com sempre, tornen a ser una prova de foc per a tothom. Allà és on veurem si es consuma el naufragi anunciat solemnement per Pedro Sánchez o bé si es confirma un cop més, per a desesperació d’unionistes i equidistants, que “les gens que vous tuez se portent assez bien”, per dir-ho en la llengua en què sembla que va ser formulada per primer cop la frase proverbial. En definitiva, en aquestes eleccions es veurà certament si la penosa maniobra del president del govern en funcions –convocant de nou el poble espanyol– li haurà permès de disposar de la majoria còmoda que busca; simultàniament, però, es podrà comprovar si el naufragi del procés català tantes vegades anunciat es consuma una vegada per totes. Tot fa pensar, més aviat, que hi ha problema per dies...