És constatable

Aquesta impressionant setmana de mobilitzacions ens ha deixat la constatació d’unes quantes evidències, que canviaran per sempre més la història de Catalunya. Tot això que ha passat està tenint i tindrà conseqüències monumentals de tipus polític i social. Res no tornarà a ser igual.

Perquè és constatable que la població de Catalunya està determinada a aconseguir la llibertat i a aconseguir-la al preu que siga. Això no té marxa enrere possible. Això porta a la constitució d’un estat independent al Principat.

Perquè és constatable que Catalunya és capaç de sostenir una mobilització única, sense comparació ara mateix enlloc del món, en defensa dels drets civils i nacionals. La tenacitat, l’organització, la força i la resiliència de la població superen tots els límits que es podien imaginar. Les marxes per la llibertat ja formen part de les millors pàgines de la història del país.

Perquè és constatable també que hi ha una nova generació capaç d’enfrontar-se amb fermesa al carrer a la repressió més violenta que es puga desencadenar. S’ha demostrat des de l’ocupació de l’aeroport dilluns fins a la resistència totes aquestes nits als carrers de Barcelona, Girona i altres ciutats. Hi ha infiltrats, sí, és clar. I fan la seua feina. Però que ningú no s’enganye: sobretot hi ha una generació, els nostres joves, que no es deixarà trepitjar mai més i que no està disposada a suportar més humiliacions.

Perquè és constatable que Espanya s’ha suïcidat. Històricament això no és cap novetat, perquè és el que està fent des de fa segles, perdent país rere país, territori rere territori. Però és impressionant constatar-ho de nou i que ens estiga passant a nosaltres. La seua prepotència i la seua absoluta incapacitat per afrontar la realitat l’han condemnat. La seua obsessió supremacista i el seu odi a la diversitat l’ofegaran.

Perquè és constatable que el govern de Catalunya està absolutament perdut i navega sense rumb. Els partits polítics independentistes han estat incapaços durant dos anys d’oferir a la població cap alternativa creïble i ni tan sols han sabut estar a l’altura de la gravetat del moment, més preocupats per les seues cadires que no pas pel projecte de futur del país. Un projecte que ara ja no pot esperar més.

Perquè és constatable que el conseller d’Interior, Miquel Buch, hauria d’haver estat destituït la mateixa nit de dilluns, i aquesta mancança està arrossegant el govern fins al punt que la mobilització podria fins i tot superar-lo a si mateix.

Perquè és constatable que Espanya, el règim que governa ara l’Estat espanyol, no té alternatives. Es van creure que controlant els mitjans podien forçar la realitat i ara no tenen marge de maniobra.

Perquè és constatable que Catalunya té diverses eixides al davant ara mateix, mentre que Espanya no en té cap. L’eixida que li convindria, l’única amb la qual encara podria salvar alguna cosa, seria seure a negociar. Però desviant el conflicte de la política ha anul·lat la política i, per tant, la possibilitat de negociar res. Només li queda el recurs d’augmentar la repressió, però ara ja sap que, si ho fa, serà el seu final. Els errors es paguen. Encara més si són tan greus.

Espanya va convèncer la Unió Europea que era capaç de frenar i dominar el moviment català, perquè el PP i el PSOE anaven de bracet. El PP i el PSOE van demanar suport incondicional a Brussel·les i l’han tingut. Però ara, i cada vegada amb més insistència, Brussel·les demanarà resultats, perquè ja sap que la caiguda d’Espanya podria arrossegar també la UE. I Espanya no en podrà donar cap.