Els contorns del delicte de sedició

El sotmetiment de les resolucions judicials a una severa crítica jurídica és una pràctica absolutament sana i habitual que a ningú hauria de sorprendre, ni molt menys escandalitzar. Aquesta anàlisi exhaustiva de les decisions judicials serveix –o hauria de servir–, no només per perfeccionar l’aplicació de la llei, sinó també per a la depuració i millora d’aquesta i, per extensió, del conjunt del sistema democràtic. Un exercici intel·lectual d’aquesta naturalesa resulta particularment higiènic i necessari en el cas de la sentència del Tribunal Suprem que ara ens ocupa, atesa la seva innegable transcendència social.

En les pròximes setmanes i mesos hi haurà ocasió de valorar a fons els raonaments esgrimits pel Tribunal per fonamentar llurs conclusions. Ara bé, en un primer examen de la sentència s’adverteixen una sèrie d’aspectes cridats a esdevenir especialment polèmics o controvertits. Intentaré sintetitzar un dels que per mi resulta més rellevant.

Per fer-ho, hem de partir del fet que en dret penal la gravetat de la pena ha de ser proporcional o adequada a la gravetat del fet. Així doncs, com més elevat és el marc penal previst per un delicte, més elevada ha de ser la gravetat de l’atac contra l’interès que aquest protegeix (o més elevada la importància de l’interès protegit). En el cas del delicte de sedició (art. 544 CP), el marc penal establert pot arribar a ser el mateix que el del delicte d’homicidi (art. 138 CP): de 10 a 15 anys de presó. És a dir, el mateix que el del delicte que protegeix el dret més essencial o bàsic imaginable per ser la seva existència un pressupòsit per a l’exercici dels altres: la vida humana. L’anterior circumstància suggereix, per una banda, que el marc penal del delicte de sedició és exageradament alt. I, per l’altra, que només poden ser constitutives d’un delicte de sedició de l’art. 544 CP les pertorbacions de l’ordre públic especialment greus. Les restants afectacions d’aquest bé juridicopenal (és a dir, les menys greus) han de ser enquadrades en la modalitat atenuada de l’art. 547 CP (amb penes que podrien no superar els dos anys i sis mesos de presó) o en el delicte de desordres públics de l’art. 557 CP (en general, amb penes de sis mesos a tres anys de presó).

En el supòsit ara jutjat pel Suprem, aquesta gravetat qualificada de la infracció pot resultar discutible a la vista que en la declaració de fets provats continguda en la sentència es descriu, fonamentalment, una activitat parlamentària manifestament inconstitucional (en el seu cas, constitutiva d’un delicte de prevaricació i/o desobediència) i diverses manifestacions ciutadanes més o menys hostils o violentes (eventualment constitutives d’un delicte de desordres públics). Que la suma o acumulació d’aquestes dues circumstàncies pugui ser suficient per acreditar la gravetat qualificada que exigeix, pels motius exposats, el delicte de sedició és una tesi que a mi de moment no m’acaba de seduir.