“La gent ha aconseguit fer un torcebraç a l’Estat”

Sí, sí, vaig veure el debat.

És obvi que no hi ha solucions centrals en la resolució democràtica del conflicte i ens reafirma en l’anàlisi que ja hem anat exposant: l’Estat espanyol no pot ser un interlocutor vàlid, perquè només fa que posar problemes i murs. Hem de poder interpel·lar la comunitat internacional.

És imprescindible que l’estratègia de desobediència civil continuï, perquè des que el 2006 vam començar amb la proposta d’Estatut, avalat i referendat i, malgrat això, retallat, des de llavors, repeteixo, totes les resposta han estat per la via de la repressió. L’única manera que tenim de fer seure l’Estat espanyol i que la comunitat internacional el forci a convocar un referèndum és la desobediència civil continuada, massiva i acompanyada de les institucions. No hi ha cap altra via.

És que les institucions estan segrestades, i això no és un eslògan. Les finances estan controlades, el control de conselleries com la d’Interior és altíssim, tenim un Parlament impugnat sistemàticament pel Tribunal Constitucional i un govern també controlat... És un esquema en què és molt difícil exercir qualsevol acte de sobirania, però, a més, el mínim que podríem fer tampoc es fa, com ara tots els temes relacionats amb les lleis d’emergència de l’habitatge i de pobresa energètica. Vull dir que el govern tampoc fa de govern efectiu; la situació és de bloqueig, cert, però perquè el govern català no defensa la seva gent, sinó que envia la policia a reprimir-la. I a escala internacional tampoc fa gaire cosa. És obvi, doncs, que hi ha un govern que no funciona i que a principis de l’any que ve hi ha d’haver eleccions i que en surti un govern capaç de fer política per a la seva gent i no per al Florentino de torn i patint per l’aplicació del 155, perquè això no té fi; la por no té fi. El govern ha de ser capaç de forçar una aritmètica internacional capaç que obligui l’Estat a negociar.

L’Estat només s’asseurà quan se’l desbordi, quan els interessos econòmics dels ports –principalment el de Barcelona– es vegin afectats quotidianament, quan els interessos de les empreses de l’Íbex es vegin en perill, quan l’estratègia de desobediència sigui tan compartida com sigui possible, és a dir, que tota la gent del territori surti a ocupar places i a recuperar el 15-M.

No, no. Faig referència al port com a circuit de capital. Vivim en un moment en què la manera de tallar l’acumulació de capital és tallar-ne el circuit, però es pot fer de moltes altres maneres. El que nego és la màxima que fa servir ERC, que creu que si l’independentisme obté més del 50% dels vots, l’Estat s’asseurà a negociar. No és veritat, nosaltres neguem aquesta tesi, i diem que l’Estat només ho farà si se’l desborda, si hi ha una estratègia continuada de desbordament i s’acompanya de les institucions. Hem fet més feina en dos anys de mobilitzacions que en dos anys de govern.

Crec que les coses han canviat. La gent ha aconseguit fer un torcebraç a l’Estat i a la Generalitat. Fa més d’una setmana que la gent està mobilitzada, que impedeix el funcionament normal dels circuits de capital, de les ciutats, dels pobles, i això no és gens trivial, sinó que ha de contribuir que l’Estat faci una anàlisi de la situació en termes econòmics i s’adoni que això no es pot sostenir en el temps. Aquesta és la manera més efectiva que aquí hi hagi una solució democràtica.

És que això és un torcebraç, i si l’única resposta que té Pedro Sánchez és incorporar una assignatura de constitucionalisme a les escoles, una nova llei per a TV3, la penalització dels referèndums i fer tornar Puigdemont fent cas omís de la separació de poders, si totes les protestes són aquestes, és que anem pel bon camí.

Perquè la resposta repressiva és proporcional a la capacitat transformadora que té el que estem fent. I això no és senzill, ni és ràpid. En aquests anys hem après coses; sabem que de la llei a la llei no funciona, que tampoc ho tenim a prop, però que això tampoc és infinit, perquè estem fent un torcebraç a un estat, a un règim, que està en crisi, i més que ho estarà amb una crisi econòmica a tocar. Per tant, aquí fins que no hi hagi una resposta democràtica, l’Estat serà ingovernable en molts sentits, i això no es pot sostenir en el temps.

El Congrés és una cambra que forma part de l’aparell de l’Estat i aquest aparell l’identifiquem en el marc del règim del 78, monarquia, corrupció, Íbex 35. Per tant, entenem que allà no hi trobarem la solució. De fet, encara que aconseguíssim la màxima representació que aporten tots els escons dels Països Catalans, no podríem fer res, no hi hauria referèndum pactat, no es pot, i després de veure el debat i veure les majories que hi ha, és obvi que no hi ha ni la possibilitat material ni la voluntat de generar una resposta democràtica a la situació catalana. Així, l’única proposta creïble és anar allà a hackejar, a aixecar catifes de corrupció, a fer obvi que la monarquia és una anomalia democràtica, a fer d’altaveu que la solució és amnistia i autodeterminació, i a generar aliances a l’esquerra, i això no es fa al Congrés, però sí que el Congrés pot contribuir a fer-nos d’altaveu, ja que nosaltres som invisibles per a la premsa espanyola. Crec que és molt difícil sentir-hi discursos netament independentistes, anticapitalistes, feministes, i ara se’ns obre una oportunitat per teixir aliances.

Nosaltres som l’esquerra independentista i fa molts anys que reivindiquem que la independència és l’única proposta política possible en el marc del règim del 78 i una crisi econòmica permanent –que, d’altra banda, és la dinàmica cíclica del capital–, una crisi climàtica i una crisi patriarcal. I tot això, dins d’un marc de la Unió Europea que només fa que recentralitzar drets. Per això, pensem que l’única resposta és la independència, entesa com a sobirania de l’individu i no pas com a conseqüència d’un nacionalisme territorial, cultural o identitari. I què fem? Sabem que no tothom és anticapitalista, antiracista, feminista i ecologista, però sí que tothom demana solucions democràtiques i que un 80% no vol la monarquia i vol un referèndum. Llavors apostem per una proposta política de resolució de conflictes, autodeterminació, amnistia i drets, ja que la situació en matèria d’habitatge, feina, serveis socials i immigració està al límit. Entenem, a més, que és un marc assumible per a totes les forces democràtiques, tenint clar que la nostra opció és la independència. Ja sé que a l’altra banda hi ha un abisme, que el PSOE ha fet un gir a la dreta preocupant i que els comuns, ERC i JxCat hauran de triar a l’hora de la investidura si apuntalen un règim monàrquic o contribueixen a desestabilitzar el règim. Sabem que no és fàcil i que l’amenaça de la ultradreta no és un tema menor.

No investirem Sánchez de cap manera, encara que depengui dels nostres vots, perquè, arribats a aquesta situació, la nostra pregunta és una altra: Sánchez s’asseurà a parlar d’autodeterminació o pensa continuar defensant la unitat d’Espanya com si fos un principi fonamental per a la vida de les persones? Si ell vol governar, si tanta por té de l’extrema dreta, per què posa la unitat d’Espanya, que és un principi del franquisme, per sobre de la integritat d’un poble sencer? És una falsa dicotomia.

La independència és l’única via perquè aquest poble tingui sobirania, per poder nacionalitzar la banca, per disposar d’empreses públiques de telecomunicacions i d’energia. I els aliats? Dins del Congrés, ERC i JxCat hauran de decidir al costat de qui estan. Entenem que l’esquerra independentista basca és una aliança, però també haurà de decidir si apuntala el govern de Sánchez o no. Les principals aliances, però, són fora del Congrés, són la gent, són les organitzacions de l’esquerra radical que fan la mateixa anàlisi del règim que nosaltres; fora de la monarquia, del sistema econòmic, de l’aparell d’Estat..., i que estiguin fora del Congrés no és menor, perquè, tal com comentava al principi de l’entrevista, per a nosaltres l’estratègia més efectiva és la desobediència civil massiva i organitzada a tot l’Estat, perquè pensem que l’aparell de l’Estat és un problema per a tothom, per als catalans, però també per als andalusos, els aragonesos, els gallecs i els madrilenys, perquè és una trituradora de drets.

Sí, històricament hem tingut relació amb aquestes organitzacions. A escala institucional i parlamentària, hi ha un mur, ho vam veure en el debat, però repeteixo: hi ha una crisi econòmica a tocar, i si a Catalunya no hi ha una solució democràtica, no hi haurà governabilitat al Congrés i, més enllà d’això, són els ciutadans, la gent, els que no podran aguantar una crisi més ni estan disposats a aguantar més violència. Per tant, la gent al carrer, de manera intermitent, pot estar-hi durant molt de temps. La política en aquest país ja mai més estarà tancada en un Parlament, en un despatx. La política a partir d’ara es fa a tot arreu.

Som molta gent, i el que jo veig més important és que el desbordament civil ha canviat la manera de fer política: ja no es fa al Parlament o al Congrés, es fa als llocs de treball, amb vagues generals, a les escoles, tallant els carrers, es fa de mil maneres i, sobretot, és un camí de no retorn, perquè desborda les formes clàssiques de fer política sorgides del pacte de la Transició. Ens hem adonat que la gent té la capacitat col·lectiva d’organitzar-se i fer una esmena a la totalitat a l’Estat, al govern, i això és molt important, perquè genera una dimensió d’empoderament popular increïble. Per aquest motiu diem que l’Estat serà ingovernable mentre a Catalunya no hi hagi una solució democràtica. La Generalitat també ho sap, i quan la crisi econòmica acabi d’arribar, enmig d’una precarització increïble, amb una xarxa ja molt feble per suportar més sotracs, quan les famílies encara no s’han recuperat de la crisi del 2008, quan ja no hi tens res a perdre, la gent no ho aguantarà.

A nosaltres ens encantaria que a Catalunya hi hagués un govern que defensés la seva gent i que digués que no hi haurà més desnonaments, i que abans vetllarà per les persones que pels interessos bancaris, però no hi és...

La Unió Europea ja no pot triturar pobles, ens hi va la vida. L’habitatge és un dels grans problemes actuals, especialment pel que fa al lloguer, i els que hi han posat fre i ho han combatut són els del Sindicat de Llogaters. No hi ha ningú més, entre altres coses, perquè aquí l’Ajuntament de Barcelona tampoc té les eines institucionals per frenar-ho davant dels poders econòmics i els fons voltor dels Blackstone. Els desnonaments els ha aturat la gent, i per molt que sembli que aspirem a una utopia, els fets demostren el contrari, perquè no hi ha res més. No tenim un govern que es planti, que impedeixi als Mossos actuar davant dels desnonaments, que freni els Blackstone, no el tenim. I hem d’aprendre de l’exemple de Grècia i ens ha d’ajudar a comprendre que, sense aliances internacionals, no anem enlloc, perquè Grècia es va trobar sola, ningú a Europa va aixecar la veu; que si anem a un acarament amb la Unió Europea, cal tenir tota la gent al carrer –Tsipras hauria aguantat en aquesta situació–, i, finalment, que ens cal una classe política forta que digui a Europa que no pot legislar a favor dels Blackstone, sinó de la gent.

Ara estem en campanya i la situació és complicada.

Sí, han estat dos anys molt durs per a tothom. Nosaltres també ens hem hagut de ressituar i hem construït un nou esquema en què partim de la base que, davant de la repressió, ja sigui presó o exili, mai no ens aixecarem de la taula de negociació ni tampoc ho farem si es tracta de fer efectiu el dret d’autodeterminació. Dit això, tampoc combregarem amb rodes de molí i no aprovarem la llei Aragonès, que contribueix a vendre’s el país a trossos. No donarem suport a un govern que no se’l creuen ni ells ni contribuirem a precaritzar els serveis públics.

No compartim la seva tesi que l’independentisme amb més del 50% de suport farà que l’Estat s’assegui a negociar. Això no és veritat. A més, estem una mica sorpreses, perquè van començar una campanya per investir Sánchez a canvi de res, van fer una crida a la mobilització, després van criminalitzar el jovent, flirtegen amb la vicepresidenta Calvo, van a casaments de gent que forma part de l’Íbex... En definitiva, estem astorades i no entenem el paper d’ERC.

JxCat té una retòrica molt republicana, però a la pràctica la seva política continua sent molt repressiva amb el ciutadà, sobretot pel que fa a la conselleria d’Interior. Per tant, no sabem què faran ni els uns ni els altres davant d’una possible investidura de Sánchez i amb les mostres de pànic cap a un nou 155. I no podem caure en el xantatge de la por, perquè és infinit.

Ens trobem en temes socials. Crec que Pablo Iglesias va fer un bon debat, i compartim la voluntat de crear una empresa pública d’energia i la idea que la sobirania no rau en una bandera, sinó en la capacitat de tenir, per exemple, el control dels bancs i les empreses d’hidrocarburs. El problema el tenim en el dret d’autodeterminació, que per a nosaltres és fonamental, i ells es mostren ambigus en la defensa d’aquesta idea. I, sobretot, ens separa el fet que circulen per un carril en què tota l’estona miren cap al PSOE, un partit que per a nosaltres és el problema i forma part del règim del 78 contra el qual lluitem.