El perill de l’estat de dret

És un fet, sense seguretat jurídica no hi ha democràcia. El passat dia 27 Xavier Roig feia un article a l’Ara que n’esmentava un altre de l’advocat Gonzalo Boye del dia 14 sobre el “fer la guerra mitjançant les estructures del poder judicial”, conegut com lawfare i expressaven la preocupació per aquestes pràctiques que cada vegada són més habituals en països on no hi ha contrapesos institucionals. Esmentaven l’exemple del comportament de jutge brasiler Moro en la persecució i destrucció dels opositors com està passant amb Lula. Es tracta d’utilitzar el poder absolut dels jutges per atacar els adversaris i dissidents donant una aparença de dret. A través d’aquestes pràctiques es pot destruir l’honestedat de les persones, les seves ideologies, les seves hisendes i tot el seu capital polític. A més del Brasil, a bona part d’Amèrica Llatina s’utilitzen aquestes estratègies i, allò que semblava impossible, ja ha traspassat a Europa, on podem veure-ho habitualment a Turquia i a Rússia, per exemple, i ja és incipient en altres nacions de la UE.

La tendència és preocupant perquè un dels pilars bàsics d’un estat de dret és precisament la independència del poder judicial i quan aquest exerceix el seu poder absolut sense contrapesos ni controls i interpreta les lleis segons les conveniències i els acusats, emparant-se en el deure de combatre un hipotètic bé superior, la democràcia entra en fallida i apareix el populisme. Ho hem vist en la persecució que s’està fent a l’independentisme i en el judici, com cap limitació del dret pot interferir la causa general. La indefensió d’una part de la població, per díscola que sigui, és total. La sentència sobre el procés d’extradició de Carles Puigdemont de l’Audiència territorial alemanya de Schleswig-Holstein, descartant la rebel·lió per manca de proves consistents mentre aquí s’estava jutjant els presos polítics per rebel·lió, i ara estan condemnats, és una mostra de com a través del dret i amb l’aparença d’estat de dret, es podria estar cometent greus perjudicis i injustícies.

El control dels alts magistrats per la porta del darrere o de fiscals que “ho afinen” d’acord amb els interessos del poder polític, han estat tècniques i expressions que des del gruix del món polític, i no cal dir del judicial, quan van sortir a la llum, l’estratègia del silenci va ser total. L’alt objectiu perseguit no es podia perdre per unes inoportunes declaracions d’algun polític bocamoll. Era millor fer el desentès sabent que tots els poders de l’Estat serien còmplices d’aquest silenci. Quan la unitat d’acció és tan monolítica fins i tot és immune al desprestigi, qualsevol pràctica, per escandalosa que sigui, no té cap conseqüència i són els indicis d’una mena de lawfare (una contracció dels mots anglesos llei i guerra).

Quan el secretari d’Estat José Antonio Nieto Ballesteros en ple judici i mentre declarava com a testimoni va respondre a preguntes de l’advocat Xavier Melero, de com justificava la violència que havia ordenat l’1-O per assolir uns resultats tant minsos, la resposta era: per deixar clar la invalidesa del referèndum. En el fons Nieto i tot el govern del PP i totes les estructures de l’Estat sabien que la força coercitiva era inviable per assolir l’objectiu d’impedir el referèndum, i sabien que per combatre l’independentisme les eines més eficients eren la lawfare que ja feia uns anys havia començar calladament i clandestinament en un jutjat de Barcelona. Una altra irregularitat del sistema.

Els avantatges d’utilitzar l’estat de dret per a la repressió política són importants, el més clar és que avui, fora de les fronteres, la violència física costa de tolerar i la societat internacional es mobilitza, mentre que la repressió jurídica encara és molt més tolerada. Brasil, Argentina, Veneçuela, Turquia, Rússia, Xina,... fa anys que utilitzen el seu dret per combatre els dissidents, sense que provoqui gran rebuig internacional.

Epictet de Hieràpolis, ja ens ho advertia: “Quan hagis de sentenciar procura oblidar els litigants i recordar només les causes.”