Els gals de la Meridiana
Els veïns de Sant Andreu i Nou Barris tallen, des de fa 24 dies, un dels principals accessos viaris de Barcelona en protesta per la sentència del 14-O
El nord de la ciutat s’ha convertit en un dels símbols de la resistència popular
Totes les vies de la ciutat estan obertes. Totes? No! Un grup de ciutadans irreductibles resisteix encara i sempre i manté tallada la Meridiana per 24è dia consecutiu en protesta per la sentència del 14 d’octubre contra els presos polítics catalans.
Són veïns de Sant Andreu, de Nou Barris i d’altres barris de Barcelona, que cada vespre es troben a la confluència amb la rambla de Fabra i Puig i bloquegen un dels principals accessos de Barcelona. En dies com ahir, en què l’endemà molts s’han de llevar d’hora per anar a treballar o a estudiar, no hi ha gaire gent. Un centenar, si fa no fa, que amb prou feines cobreixen tot el tram d’aquesta via del nord de la ciutat. Els caps de setmana, la cosa està més animada.
Amb tants dies que fa que són en aquest enclavament insurgent, els veïns n’han vist de tots colors. Un dels primers dies, càrregues policials. Dilluns, un motorista impacient va voler passar tant sí com no per entremig del cordó humà i va aixafar el peu d’un home, que va ser atès per una ambulància. Dimarts, una senyora els va increpar: “Terroristes, que sou uns terroristes!”, els va dir davant la mirada incrèdula i foteta de la concurrència.
No fan pinta de terroristes. Hi ha joves que seuen en rotllana a terra i juguen a cartes. Algun, fins i tot, aprofita per estudiar a la fresca i subratlla un llibre amb un retolador. Hi ha també homes i dones grans, llaç groc a la solapa i amb moltes hores d’actes de suport als presos polítics a l’esquena. Els més juganers aprofiten per fer un rondo amb una pilota a tocar de l’estació de Sant Andreu Arenal i si, així i tot, encara tenen fred, fan una foguera. Pel que sembla, les fotos del rei espanyol fan bona combustió. Alguns dies hi ha tallers de pancartes i, fins i tot, de sardanes.
El paisatge humà és canviant. Cap a les vuit del vespre, les desenes de persones que hi ha aplegades a la frontera entre Sant Andreu i Nou Barris envaeixen tranquil·lament la calçada. No cal que els diguin res. Els veïns saben que al vespre es talla la Meri. Ara que tothom fa anar el Telegram, però, molts consulten el menú del dia al canal del CDR o a Meridiana Resisteix.
Alguns dels automobilistes que tenen la mala sort que els enxampi el tall per segons s’emprenyen com una mona. És l’hora dels clàxons. “Mira, ja han tallat la Meridiana”, diuen els veïns dels voltants, que han d’aguantar uns minuts de mec-mec. Per sort, la Guàrdia Urbana ja ho té per la mà, tot això, i desvia el trànsit per carrers paral·lels perquè el caos sigui controlat. Els veïns del barri que tornen de la feina ja ho saben i agafen rutes alternatives, com els autobusos i els taxis.
Els Mossos acostumen a mirar-s’ho des d’una distància prudencial. Els primers dies de la revolta viària encara feien intents de negociar amb els rebels. “Va, una estona més, i ho deixeu.” El veredicte de l’assemblea popular improvisada era sempre el mateix: ni parlar-ne.
A mesura que passen les hores, una part del primer torn se’n va i arriben reforços. Són gent que plega de treballar i ja ha adoptat la rutina de passar una estona per la Meridiana. És també una manera de socialitzar-se, de petar la xerrada amb el veí i de fer noves coneixences. La Irene i l’Àurea venen uns tres cops a la setmana a la Meridiana des del Clot. És la seva “petita contribució” per denunciar el que està passant i per demostrar als presos que “no estan sols”. Com que saben que la cosa va per llarg, s’emporten una cadira plegable i l’Àurea fa ganxet, de color groc, és clar, mentre peta la xerrada amb sa germana.
Cap a les onze de la nit, quan el cansament i el fred comencen a fer forat, els manifestants pleguen veles. “Marxem tots junts per estar més protegits”, explica el Juan, que participa en el tall des del principi, quan els veïns autoorganitzats van decidir que la Meridiana es plantava. de manera “no violenta”. “Els violents són ells, l’Estat”, diu. I l’home que el va atropellar un dia també. La jornada de lluita a la Meridiana s’acaba. Ara cal reservar forces per a l’endemà, per al 25è dia consecutiu de resistència urbana.