L’ascens de Vox posa a prova les seguretats de Sánchez

Franco propulsa Abascal

El president en funcions manté que ell ja sabia que el novembre seria convuls per la protesta a Catalunya contra la sentència del Suprem als presos polítics (i el Brexit al final no ha existit), però el dia a dia de la campanya més curta ha incorporat turbulències imprevistes. L’esclat dels carrers catalans i l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos no han tingut l’efecte de propulsar Sánchez: han disparat Vox. A més, el debut d’Abascal en un debat electoral televisiu, el que el PSOE volia a l’abril, va permetre al líder ultradretà llançar el seu discurs xenòfob, masclista i de dicotomies simples –“cal triar: autonomies o pensions”– sense més rèplica que la de Pablo Iglesias.

Un èxit inconstitucional

L’èxit final d’Abascal, que ahir feia el míting final al talismà de la plaça Colón de Madrid, ha estat arrossegar el PP i Cs a votar una proposició inconstitucional a l’Assemblea de Madrid instant a la “il·legalització immediata dels partits separatistes”. “A Espanya es pot ser independentista, el que no es pot ser és violent i rebre diner públic”, sortia a aclarir ahir Albert Rivera després que la franquícia madrilenya de Cs es mimetitzés amb Vox a 48 hores del 10-N per la por a no entregari tot el pedigrí espanyolista a Abascal. En els sondejos, Cs va a la deriva amb 10-15 escons, menys que ERC.

Casado i la fita dels 100

Al PP, tan arrossegat com Cs a les arenes movedisses de la ultradreta, Casado ja sap que és Vox l’impediment que li frena el salt des del sòl històric dels 66 escons fins als 90-100 que no eren una quimera a l’octubre. En una plaça de toros de Las Ventas amb 3.000 persones, Casado va implorar en el míting final el “vot prestat” tant a votants de Cs i de Vox com als del PSOE als quals “els dol Espanya” per expulsar Sánchez de La Moncloa.

Mirant el centre i Aznar

En l’afany d’erigir-se en el partit central del taulell, Sánchez ha optat per un lema sense ideologia –Ara sí– i ha viatjat al centre –amb el nomenament de Nadia Calviño com a nova vicepresidenta econòmica per fer l’ullet a Brussel·les en vigílies d’una desacceleració– i s’ha permès calcar receptes de José María Aznar, com ara la de recuperar el Codi Penal del 2003 per castigar amb presó la convocatòria de referèndums i que va ser derogat el 2005 per José Luis Rodríguez Zapatero. Però l’afany d’exhibir mà de ferro a Catalunya és la seva kryptonita: des de la promesa electoral en el debat de ser qui porti Carles Puigdemont a Espanya, fins a vantar-se a RNE que és ell qui pilota la fiscalia amb el ja cèlebre “de qui depèn? Doncs ja està”.

El que no estava en el guió del guru electoral i cap de gabinet, Iván Redondo, l’autor intel·lectual de la repetició d’eleccions, era l’estabilitat d’Iglesias. Si el candidat del PSOE pretenia carregar en el de Podem la culpa de posar de nou les urnes i fer-li perdre el gruix dels 42 escons, Sánchez ha descobert que tots els oponents el culpen sobretot a ell de la nova tirada de daus. La incògnita és quants escons restarà la concurrència d’Íñigo Errejón amb Més País en feus com el País Valencià. L’únic segur és que Sánchez tenia a la mà al juliol una suma possible amb Cs i una altra amb Podem i els independentistes, i això és més del que ara li donen les enquestes. “Les urnes les carrega el diable”, el va prevenir Pablo Casado abans de la convocatòria automàtica de les quartes eleccions en quatre anys.

L’únic tabú que no s’ha creuat mai al Madrid del desgovern és fer unes terceres eleccions sorgides d’una segona repetició. Abans d’obrir les urnes demà, tothom sostenia ahir que no les vol.