Sánchez: més difícil encara
L’alça de Vox dificulta ser investit amb l’abstenció del PP i porta el president a mirar Iglesias, Errejón i ERC o Cs
El PSOE no fa autocrítica
La legislatura s’albira curta si neix
Evaporades les bombolles demoscòpiques creades per l’il·lusionista oficial i cap de gabinet Iván Redondo, Pedro Sánchez i el PSOE van aterrar ahir a l’aridesa de l’aritmètica i van descobrir que la pista exigeix una pirueta que al circ s’anunciaria com un “més difícil encara”. Si no volia el risc de bloqueig, ara té un risc de bloqueig al quadrat. Si no volia compartir el Consell de Ministres amb Pablo Iglesias, ara, a la rampa d’embarcament del Falcon, hi té Iglesias i l’enemistat Íñigo Errejón, i alhora necessita rebre una autorització d’ERC i del PNB per poder enlairar-se i sobrevolar la legislatura. Sánchez, que tot el que és avui ho deu a la moció de censura, està condemnat a tornar a aplegar els aliats d’aquella moció davant una dreta que ja saliva amb la seva incerta travessia.
Si un extraterrestre aterrés a Madrid i veiés que per ser president el que necessita Sánchez és reunir els mateixos socis als quals deu ara ser president, no entendria el bloqueig. Amb la pèrdua de 760.000 vots i tres escons respecte a l’abril, si el PSOE (120 escons) s’alia amb Unides Podem (35) i Més País (3), tindrà 158 escons, a 18 dels 176 de la majoria absoluta al Congrés. Per sumar voluntats, el ventall va des d’ERC (13) i el PNB (7) –amb l’opció de JxCat (8), EH Bildu (5) i BNG (1)– fins a una suma de regionalistes com el Partit Regionalista de Cantàbria (1), Coalició Canària (2) i Terol Existeix (1) combinada amb Ciutadans (10), ara sense líder ni rumb per l’adeu d’Albert Rivera.
Triple aposta fracassada
La triple aposta que perseguia Sánchez tornant a posar les urnes era reforçar la seva majoria, tenir un Congrés on fos més fàcil formar govern i revifar un bipartidisme en què ell aspirés a ser investit amb l’abstenció del PP i de Cs. Però la realitat del 10-N ha trencat la bola de vidre del guru Redondo, i avui el Congrés té 22 partits, una ultradreta agegantada i decidida a marcar l’agenda del PP i un rècord de veus independentistes. Serà enmig d’aquestes turbulències que Sánchez haurà de trobar els companys de viatge d’una legislatura que des d’ara tothom admet que s’albira curta, si és que neix i no apareix el tabú que tothom diu que no vol: les terceres eleccions al març o a l’abril.
Podem exigeix ministres
Tot i que Sánchez va ser molt assertiu la nit del 10-N prometent que “aquesta vegada sí que, tant sí com no”, aconseguiran “un govern progressista”, el cas és que Unides Podem ja torna a la casella de sortida i exigeix ministres. “Esperem que Sánchez valori el seu error i segui amb nosaltres per fer un govern de coalició amb una participació proporcional de tots”, avisava Iglesias la nit electoral. A diferència del pas al costat fet al juliol en favor d’Irene Montero, el líder d’Unides Podem ara ja no acceptarà ser vetat per Sánchez com a ministrable. Estrenant el seu nou paper, Errejón advertia Sánchez i Iglesias que “hi ha una segona oportunitat de fer un govern progressista i és una obligació moral fer-ho”.
Oberts a una coalició
Després de la reunió de l’executiva socialista, el secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, no va voler descartar d’entrada l’opció d’un govern de coalició. “Som en una etapa nova, escoltarem el que proposen”, va dir Ábalos, que promet “adaptar-se i actuar d’acord amb la nova realitat” més precària de Sánchez.
Amb to de suficiència, l’home fort del PSOE es va enfadar perquè sentia que la premsa no li reconeixia prou l’evidència que Sánchez ha guanyat les eleccions tot i perdre tres escons i quedar-se en 120 quan, amb les enquestes de l’agost a la mà, aspirava als 140. “És que em fan preguntes com si haguéssim perdut les eleccions. Ens poden reconèixer la victòria?”, va reclamar als periodistes. “Nosaltres hem perdut vots, però és que els altres també. L’autocrítica la farem en la manera d’actuar, però no ens flagel·larem”, sentenciava Ábalos. “És un resultat admirable”, lloava la vicepresidenta Carmen Calvo.
“He aturat la ultradreta”
L’enuig d’Ábalos va anar in crescendo en escoltar que l’extrema dreta ha guanyat gairebé un milió de vots (951.971) i suma 3,5 milions de votants gràcies a la segona tirada de daus que li ha regalat Sánchez. El PSOE no només no fa autocrítica, sinó que es vanta d’haver complert l’objectiu de ser el partit que ha frenat l’alça de la ultradreta. “Hem complert l’objectiu de frenar la ultradreta, perquè no suma”, sosté Ábalos tot i l’evidència que Vox ha passat dels 24 escons de l’abril als 52.
Des d’ERC, Gabriel Rufián apostava per treure profit al fet que Sánchez no pugui buscar Cs o el PP. “La bona notícia és que veiem que Sánchez està derrotat, tant de bo entre Podem i ERC puguem fer-lo seure a negociar”, confiava. ERC no tanca la porta a abstenir-se i ser la clau del desbloqueig.
Si votar no a Sánchez ha estat la promesa electoral més solemne de Casado, el mapa polític acaba de convèncer el PP de no donar ni aigua al president en funcions si no vol que Vox li disputi l’hegemonia del partit alfa de la dreta. “Al PSOE li envio aquest missatge: abstinguin-se de buscar el PP”, alertava el secretari general del partit, Teodoro García Egea.
“Govern Frankenstein”
Casado no només ha reanimat el PP des del registre mínim dels 66 escons fins als 88, sinó que té un paisatge ideal: Sánchez enmig d’un Vietnam parlamentari i depenent en cada votació del que Madrid menysprea com els partits perifèrics. És el que el llibre d’estil del PP recull com atacar el “govern Frankenstein”. I és una paradoxa, perquè l’etiqueta de “govern Frankenstein” va ser inventada el 2016 pel socialista Alfredo Pérez Rubalcaba per refusar que es pogués forjar la majoria que va fer realitat finalment la moció de censura del juny del 2018 que va desallotjar Mariano Rajoy.
La pressa que Sánchez exhibia en els mítings per tenir un govern format al desembre i uns pressupostos el primer trimestre del 2020 ahir ja va deixar pas a la passivitat a l’hora de telefonar. Tots tornen a la casella de sortida, però a la recerca del “més difícil encara”.