I ara la llei de partits polítics

Dimarts passat, en l'obertura de l'any judicial, la fiscal general de l'Estat, Consuelo Madrigal, va fer un discurs en què, després de denunciar “el desafiament a l'estat de dret que amb total menyspreu a l'ordenament constitucional es planteja des de sectors independentistes”, afirmava que “davant les vies de fet, o les pretensions demagògiques que contraposen legitimitat democràtica i legalitat constitucional, només cal recordar, com fa la sentència del Tribunal Constitucional del 2 de desembre del 2015 [que anul·lava la declaració del Parlament del 9 de novembre del 2014], que en una concepció democràtica del poder no hi ha cap més legitimitat que la fonamentada en la Constitució”. I advertia que “en aquesta línia ha actuat i actuarà la fiscalia davant del Tribunal Constitucional i davant dels tribunals penals”. Paral·lelament, a la fiscalia catalana s'espera que durant aquest mes arribi la petició de Madrigal per presentar una querella per desobediència contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, arran de la votació en el ple de la cambra de les conclusions de la comissió d'estudi sobre el Procés Constituent. En definitiva, el govern en funcions espanyol amenaça de fer servir tot el pes de la llei per fer front a les legítimes aspiracions polítiques de la major part de la ciutadania de Catalunya expressades a través de les institucions polítiques que els representen.

Dit i fet, ahir el Ministeri de l'Interior denegava la inscripció del Partit Demòcrata Català (PDC) en el registre de partits polítics al·ludint al fet que el nom i les sigles podien ser objecte de confusió amb altres formacions polítiques, com ara Pàtria i Dignitat (ex-Reagrupament) o el partit Demòcrates de Catalunya (l'escissió independentista d'UDC), que avui formen part de Junts pel Sí, i amenaçant de fer ús de la llei de partits polítics perquè en el preàmbul dels estatuts el PDC es defineix com a independentista i aposta, arribat el cas, per la unilateralitat per aconseguir els seus objectius. Anem enrere.

Tot va començar amb l'Acord per les Llibertats i Contra el Terrorisme que, a proposta del PSOE, firmaven populars i socialistes el 8 de desembre del 2000. El text contenia una dura acusació contra la política del PNB per haver pres part en l'Acord de Lizarra, perquè “el retorn d'ETA a la violència terrorista... ha posat dramàticament en evidència la situació al País Basc. Amb això, ha quedat també de manifest el fracàs de l'estratègia promoguda pel PNB i per EA, que van abandonar el Pacte d'Ajuria Enea per, d'acord amb ETA i EH, posar un preu polític a l'abandonament de la violència. Aquest preu consistia en la imposició de l'autodeterminació per arribar a la independència del País Basc”. Era un pacte contra ETA (tot i que s'esmentava més vegades el PNB) que pretenia alhora consolidar l'aïllament polític del nacionalisme basc. Al PSOE s'havia imposat la línia més dura i menys favorable a una entesa amb els nacionalistes bascos, encara que alguns dirigents socialistes –com ara el llavors alcalde de Sant Sebastià Odón Elorza– consideraven que es tractava d'un greu error i que s'acabaria pagant socialment i electoral aquesta política de seguiment del PP. I, efectivament, l'Acord per les Llibertats i Contra el Terrorisme fou interpretat com un pas enrere per tots aquells que continuaven creient que només el diàleg i la unió dels que rebutjaven la violència podien posar fi a la violència i buscar una solució al conflicte, i que era un error de futur aïllar políticament el PNB per caure en l'òrbita del PP.

El pas següent va ser la iniciativa legislativa per il·legalitzar Batasuna, promoguda pel Partit Popular i el PSOE, que acabaria convertint-se en la llei de partits polítics del 2002. La llei orgànica 6/2002 fou aprovada el 27 de juny amb els vots a favor del PP, el PSOE, CiU, CC i el Partit d'Andalusia i els vots en contra del PNB, EA, IU i ERC. Substituïa la llei 54/1978 de partits polítics. L'objectiu, segons es recollia en l'exposició de motius, era “garantir el funcionament del sistema democràtic i les llibertats essencials dels ciutadans, impedint que un partit polític pugui, de manera reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport polític a la violència i les activitats de bandes terroristes”. La seva base jurídica era més que dubtosa i va ser un element de discòrdia entre els parlamentaris socialistes catalans (Jordi Solé Tura denunciava la seva inconveniència jurídica i política i Ramon Espasa hi votava en contra, mentre que els senadors Arseni Gibert i Mercedes Aroz no van assistir al ple). Inicialment, CiU es va adherir al vet presentat pel PNB, però finalment hi va votar a favor en absència d'alguns parlamentaris (Jordi Xuclà, Domènec Sesmilo, Josep Varela i Salvador Servià). La llei fou publicada al BOE el 28 de juny del 2002 i signada pel cap de govern en funcions Mariano Rajoy, ja que Aznar assistia a la cimera del G-8 a Kananaskis (Canadà).

Poc després, el 13 d'agost, el ple del Congrés dels Diputats instava el govern espanyol a il·legalitzar Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna en aplicació de la nova llei i el 17 de març del 2003 el Tribunal Suprem dictava la seva il·legalització. Pel nacionalisme basc va ser un greu error polític en uns moments en què l'esquerra abertzale estava travessant una profunda crisi política –escissió d'Aralar– i ETA començava a donar signes de feblesa.

Amenaçar el PDC amb l'aplicació d'una llei tan qüestionada com la de partits polítics és un despropòsit difícil de superar que posa un cop més damunt la taula les deficiències i les limitacions democràtiques del Regne d'Espanya, incapaç d'assumir la voluntat dels ciutadans de Catalunya de decidir lliurement, democràticament i pacíficament el seu futur polític. I això malgrat que el PP i el PSOE van signar el Pacte d'Ajuria Enea (12 de gener del 1988), en què s'afirmava que en absència de violència –violència que mai s'ha donat en el procés català– tothom està legitimat “per defensar, per vies pacífiques i democràtiques, els seus propis plantejaments polítics”. Tanmateix, aquesta mena d'afirmacions són paper mullat quan es tracta de la “unidad de España”. Diumenge caldrà demostrar un cop més a la resta del món de manera multitudinària que el procés català, a pesar de l'ofensiva de l'Estat espanyol, és un procés pacífic i profundament democràtic.