“Si demà omplim el carrer de legitimitat, acabarem el procés”

Això és un element més per reivindicar no només la Diada, sinó també la feina feta fins aquí. És molt important que aquesta sigui la Diada de la construcció, que és el que la Muriel sempre havia dit que havia de ser. Després de molts 11-S reivindicatius, ara en toca un d'anar per feina. La Muriel hauria viscut aquesta Diada amb molta energia.

Tenim un calendari molt concret; hem vingut a fer la feina per deixar les coses a punt per fer el salt definitiu. La nostra expectativa és que hauria
de ser l'última. Diria que l'última Diada reivindicativa ja va ser l'any passat; la d'enguany ja és de concreció, de construcció. De tota manera, demà no va només d'omplir els carrers, va d'omplir de legitimitat el tram més decisiu d'aquest procés. La part més important de demà no és el nombre de gent, sinó la força que significarà per acabar allò que hem començat.

Tothom hi és benvingut. Tothom hi ha de ser ben rebut. Les dues coses
em semblen importants. Aquest país l'hem de construir entre tots. Com més gent hi hagi i més institucions implicades hi hagi, millor.

Tots els espais són plurals i diversos. S'estan ressituant; és normal que en aquests moments hi hagi gent amb visions diferents sobre quin país volem i sobre com el volem construir. És molt important que siguem conscients que, en aquest procés, no hi sobra ningú. Que algú no
hi sigui és una cosa que hem de solucionar, buscant la manera perquè tothom hi pugui ser, perquè hem començat un procés que no té marxa enrere, és inevitable i imparable. Si demà omplim el carrer de legitimitat, acabarem el procés. Això va de legitimitats. Davant la falta d'un projecte de l'Estat, nosaltres oferim la construcció d'una república i, en aquest projecte, hi cap tothom.

Jo, de fet, fer-me'n, no me'n vaig fer mai, perquè mai vaig ser antiindependentista. Durant molt temps, entenia que, malgrat que Catalunya podia ser un estat, una Espanya federal podia complir de manera satisfactòria i raonable les pretensions d'una Catalunya nacionalment, culturalment, econòmicament i institucionalment ambiciosa. Quan em vaig convèncer que no hi havia un menú d'opcions, sinó només una opció, va ser amb la sentència del 2010 de l'Estatut, quan constato que, de tot el menú de possibilitats, només en queda una, que és construir una república.

No vull entrar en qüestions de partits. La meva figura vol representar aquests sectors plurals, diversos, ciutadans, que existim a tot arreu amb una vocació de construir tots, sense exclusions. Em sembla important posar en relleu el que, de fet, el mateix Jordi Carbonell defensava: la unitat sense exclusions, acceptant la diversitat d'opinions.

Aquest és un debat que han de fer els partits; a mi m'interessa la part ciutadana, la mobilització i, a més, en positiu, sobretot quan estem construint una república on ha de cabre tothom.

El problema de Consuelo Madrigal és que constata que l'Estat no és que no actuï a favor de Catalunya, és que directament hi actua en contra. És un símptoma d'aquesta necessitat col·lectiva que tenim de fer una cosa diferent. Em preocupa aquesta situació. Diversos símptomes mostren que el problema de fons és la voluntat democràtica de gent diversa de construir un projecte diferent independent de l'Estat espanyol. El problema de fons és que no hi ha un reconeixement per part de l'Estat que estar a favor de la independència de Catalunya és una opció ideològicament legítima com qualsevol altra. I un estat que no considera que això és una opció legítima entre moltes altres és un estat fallit, democràticament fallit. Hem d'utilitzar això com un argument més de cara a omplir els carrers de legitimitat demà.

Jo veig el ministre en qualsevol cosa que tingui a veure amb el fet de posar dificultats perquè Catalunya pugui fer allò que està fent. El seu no és un problema d'un nom, només. És el ministre que ha conspirat de manera clara per destruir el sistema sanitari català, per construir proves falses per combatre l'independentisme des d'un punt de vista legal i jurídic. Aquest és el problema de fons, la voluntat d'un poble de voler ser un estat, la voluntat d'una nació democràticament convençuda que pot esdevenir un estat. La resta són símptomes d'aquest problema.

Ho llegeixo en el sentit que efectivament hi ha per part de l'Estat espanyol una voluntat expressa que Catalunya estigui a l'agenda. Hi ha també una voluntat expressa de no voler afrontar democràticament aquesta qüestió. Si el ministre García-Margallo actués com a ministre de tot l'Estat, el que faria és trobar una fórmula per poder afrontar aquesta qüestió de manera dialogada amb l'actor directament concernit, que és Catalunya i el govern de la Generalitat. No és el cas. Tenim internacionalment dos problemes: que no tenim estat i que el que tenim el tenim en contra.

En absolut. És una despesa necessària. Pel que fa al cost, hi ha un pressupost aprovat, del 2014, amb una partida destinada a delegacions; és públic, no hi ha res a amagar. El problema no és el cost, sinó l'hostilitat i la preocupació manifesta davant del fet que existeix un país, que té vocació de país, i per tant d'actuar a l'exterior com el que és. És un problema polític, no de diners. Tothom sap que la representació exterior d'un estat és necessària per generar oportunitats. El cost es valora també amb el retorn que allò pugui tenir. Preguntem-nos també una altra cosa, quan parlem del cost: quant ens costen, als catalans, les ambaixades espanyoles? Una acció exterior espanyola que no només no va a favor dels interessos de Catalunya –no dic del govern de Catalunya–, sinó que hi va en contra. Quant ens costa això als catalans? Parlem de cost de veritat? Si en realitat el problema és el cost, posem-ho tot sobre la taula. El problema no és el cost.

Si m'ho permets dir, la pregunta és errònia.

M'explicaré. Mentre tu no ets estat, la relació amb els estats és una. La relació amb els estats quan tu ets estat és una altra. Per tant, nosaltres com a país avui tenim una relació amb els estats no com a estat, sinó com a país que vol ser estat.

La nostra feina és obrir totes les portes possibles i donar tota la informació perquè, el dia que decidim ser un estat i ells hagin de prendre una decisió, la puguin prendre amb tota la informació disponible. Ningú, abans que siguis un estat, es manifestarà en aquest sentit. Insistir en qui ho farà és perdre el temps, perquè en aquests moments no és una qüestió que demani una presa de posició. El dia que en demani serà el dia que nosaltres fem allò que hem de fer: constituir-nos en estat. En la fase actual, la nostra obligació és mostrar que estem preparats, motiu número u de la manifestació de demà, i que tenim la determinació democràtica. I explicar que tot això ho volem fer amb un aval democràtic.

L'aval democràtic és el que et permet ratificar una decisió presa i és reconegut pels actors concernits. No hi ha cap manual d'instruccions per fer el que estem fent. Nosaltres reivindiquem encara ara l'opció escocesa. No hi renunciem. Seria l'escenari millor per a tothom. Com que és poc probable, per ser generós, n'hem de buscar d'altres, que tinguin
el consens i la validesa democràtica pertinents. És un error entrar en discussions de caràcter tècnic quan el que és important és saber on anem. Dit això, el full de ruta preveu unes eleccions constituents. No són l'única manera de fer-ho. Si ens posem d'acord en una fórmula amb el mateix efecte o millor, endavant.

Més important que les sigles és el consens. Les sigles per si mateixes no són la solució a res. La validació democràtica és l'essència.

Hi ha un debat, no ens ha de fer por. D'opinions, per sort, n'hi ha de tota mena, i que no n'hi deixi d'haver.

Jo sóc conseller i tinc una responsabilitat molt clara, que és representar el govern en l'àrea internacional. Tinc una obligació, que és el programa de govern, que ara mateix estableix el que estableix. L'he de complir. No hem dit mai que el programa i el mandat no puguin evolucionar. Si les circumstàncies canvien, ens hi hem de poder adaptar, però el que importa és l'objectiu final, que és el que em mou.

Podem analitzar per què no s'han fet les coses o podem posar en relleu les coses que s'estan fent.

Jo prefereixo posar en relleu les coses que s'estan fent. Durant tots aquests anys, hi ha hagut moltes entitats que s'hi han deixat la pell. Aquest govern tenia un deute amb els morts i amb els vius de fer el que estem fent. És un moment de posar en relleu la feina que ara farem, perquè és el que ens està demanant la gent que ens reclama saber on són els seus desapareguts, i per la dignitat d'aquest poble que vol construir un futur diferent. Em motiva la construcció de coses, mirar cap endavant i resoldre qüestions que entenc que malauradament vénen tard, molt tard.