Desbordar els actors del règim de les autonomies

Comença el curs polític o, almenys, aquell curs que es centra en la vida de les cambres de representació formal. Perquè el curs de la política real, és a dir, allò que fa referència al dia a dia dels comportaments individuals i col·lectius, no ha començat ara, al setembre, després d'un període de vacances que molta gent en aquest país, massa, no ha pogut gaudir en absolut.

I aquest curs polític ha començat amb manifestacions en defensa de l'educació pública i amb la demostració que el patriarcat continua viu, que s'expressa cada dia, i també en forma d'agressió sexual a companyes. Ha començat amb tensions anunciades en algunes formacions parlamentàries, amb unes possibles terceres eleccions a l'Estat a l'horitzó i amb el cotxe del secretari general del sindicat llibertari CGT calcinat en una acció que sembla un atac directe al seu compromís i la seva lluita. Contrastos de la política institucional i la política de l'acció col·lectiva i de base.

Però és clar, com cada any des de fa tant de temps, el curs també ha començat amb les massives manifestacions de l'Onze de Setembre i amb la qüestió de confiança que el president de la Generalitat va fixar per al proper dia 28 de setembre que, recordem-ho, és el Dia Internacional per la Despenalització de l'Avortament i que casualment és també el dia abans que jutgin sis militants feministes a Mallorca justament per haver defensat un avortament lliure i gratuït.

La CUP-CC, imaginem que és obvi però no està de més insistir-hi, continua tenint entre les seves prioritats desbordar l'Estat espanyol a través de l'exercici del dret a l'autodeterminació. I al mateix temps, perquè no pot ser d'altra manera, desbordar també els actors que han estat artífexs i alimentadors del règim de les autonomies, dels seus límits i de la seva lògica aniquiladora d'expressió de sobiranies.

La CUP-CC expressa la voluntat de dirimir de forma definitiva el conflicte polític que almenys Catalunya manté amb l'Estat espanyol a partir de la convocatòria i la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. Perquè entenem que el referèndum és un instrument democràtic al servei dels pobles, que vincula les institucions que el convoquen, que permet obrir les portes de la independència donant les mateixes oportunitats i el mateix pes a les urnes a cadascun dels partidaris del sí, del no, o d'aquelles que no es volen manifestar. El referèndum permet, en definitiva, situar la defensa de l'expressió democràtica del poble de Catalunya en el centre del conflicte polític que l'Estat espanyol li planteja amb la negació del seu dret a l'autodeterminació.

Diuen alguns que avui Catalunya és al centre de la discussió sobre la governabilitat de l'Estat. El possible pacte del PSOE amb la resta de l'arc parlamentari per fer fora el PP podria, diuen també, revertir la situació d'emergència social. I ho diuen a partir d'una lectura volgudament parcialitzada que situa el poder en els escons del Congrés i que obvia el paper que juguen els mitjans, l'alta magistratura, el funcionariat de l'Estat, l'exèrcit o l'església. El poder, lamentablement, fa temps que no fa cara de representant electe. Dins la Unió Europea, el poder té seu a Berlín, delegació a les illes Caiman i dorm sovint a les clavegueres de l'Estat.

Que encara hi hagi una esquerra que entengui que es poden fer polítiques socials que aturin l'emergència en el marc dels límits de l'Estat, de l'article 135 de la Constitució Espanyola i de les autonomies de curta volada, no només és preocupant, sinó que pot fer que fins i tot quan es desplaça el PP de les institucions de govern, com ha passat al País Valencià o a les Illes, s'assisteixi a l'enorme decepció, que en el fons, en l'estructura del sistema econòmic i institucional, no hi ha canvis substancials.

Per tant, per les esquerres, però sobretot per aquelles que entenen que hi ha espai per generar una via democràtica de resolució del conflicte amb l'Estat, el referèndum hauria de ser una prioritat. No tant una carta de negociació, sinó una prioritat. Una prioritat expressada amb determinació tenaç, que faci possible que un país s'expressi, i que sobretot, permeti obrir la possibilitat de generar marcs constituents que replantegin d'arrel tot allò imprescindible per canviar allò que ha fet que les condicions materials de vida de centenars de milers de persones siguin incompatibles amb la dignitat.

A diferència dels aires que vénen d'Europa, on l'extrema dreta no només governa a massa llocs, sinó que assassina als carrers a plena llum del dia, en una part de la nostra nació, els Països Catalans, tenim l'oportunitat de situar l'embat democràtic al centre de l'agenda política. I a diferència dels aires que vénen de l'IBEX-35, tenim l'oportunitat de fer que el referèndum insti la gent a sentir la possibilitat que, en molts anys, tenen la possibilitat de decidir també, articular un antagonisme popular al poder econòmic i financer.

“No hi ha grans motius per l'optimisme”, en això puc coincidir també amb algú. Però pel que no hi ha motius, segur, és per negar-se a fer possible un exercici de democràcia plena. I a partir d'aquí, que els partidaris del no despleguin el seu ventall argumental. Que recorrin places i carrers, viles i ciutats i exposin per què és més convenient quedar-se a la monarquia espanyola que mirar de construir una república catalana.

No és només que la CUP-CC hagi vingut a atabalar la dreta i estressar l'esquerra. La CUP-CC ha vingut a revertir les relacions de poder i ha vingut a exigir que l'esquerra exerceixi d'esquerra. I això es pot començar a fer, ara i aquí, a partir de l'exercici del dret a l'autodeterminació.

Quan no es confia en les pròpies forces, quan hi ha descontentament, nihilisme i no hi ha capacitat de reacció a partir d'un plantejament emancipador, obrim les portes a l'extrema dreta, com està passat a bona part d'Europa. Però aquí, potser per una remor de fons, per un corrent tel·lúric amb sòlids valors antifeixistes, per una estranya resistència a l'assimilació, volem confiar en les pròpies forces, volem convertir límits en solucions, volem fer que la voluntat democràtica es situï al centre del taulell polític del món. Abatiment, manca de confiança o manca de reacció no és l'herència de les classes treballadores. El projecte emancipador que per nosaltres és la independència, no neix de cap base identitària, sinó que neix del municipalisme, del feminisme, de l'ecologisme i de la defensa dels drets socials. Neix, com no podia ser d'altra manera, de l'esperança de fer un món millor. I això comença ara i aquí.