Com s'acabarà tot plegat?

Des del primer moment, i encara més des de fa algunes setmanes, arran de les converses de Carles Puigdemont amb els portaveus de la CUP, tothom sap que la qüestió de confiança d'avui només serà un tràmit parlamentari. L'esquerra rupturista no està en condicions de desgastar encara més el president de la Generalitat rebutjant-li el suport i forçant-lo a convocar unes eleccions que no interessen a ningú. A ells, tampoc. Encara recorden els dirigents de la CUP la pluja de retrets que van haver de suportar, també –i sobretot– dels seus votants, quan van decidir que ni tan sols admetien a tràmit els pressupostos del 2016. Aquesta vegada no hi ha hagut, doncs, res a canvi. Confiança barata continuïtat.

Però tothom sap també que precisament el “tràmit” d'avui no resol res i que no tanca una crisi més profunda. Una crisi de desconfiança que no es curarà amb un debat parlamentari. Una crisi que s'arrossega des que Junts pel Sí i la CUP van aprovar, al començament de la legislatura i abans de la investidura de Puigdemont, una resolució que certificava la desobediència. Una desobediència enfront de l'Estat i el Tribunal Constitucional que el Partit Demòcrata i Esquerra ajornaven al final d'aquests divuit mesos i que la CUP volia anar desgranant des del primer moment amb actes puntuals de rebel·lia.

En realitat, doncs, el gran repte de Junts pel Sí i la CUP és definir el final de la legislatura. Com s'acabarà tot això? Si els uns i els altres hi coincideixen, el final serà suportable per a l'independentisme. Fins i tot, esperançador. Si no, s'acabarà la broma i començarà el drama. Aquest és l'interès afegit que avui tindrà la intervenció del president de la Generalitat. Perquè potser avui Carles Puigdemont avançarà les línies mestres de la tan grapejada “desconnexió”. No és fàcil. I, a més, per arribar-hi tant el Partit Demòcrata com Esquerra Republicana consideren necessari aprovar abans els pressupostos del 2017 i superar amb el suport de la CUP també el debat de política general. Al final de tota aquesta cursa d'obstacles hi ha la culminació de la legislatura. Com cal plantejar-la? Amb les tres lleis de desconnexió que apareixen al full de ruta inicial de Junts pel Sí, d'acord, però amb un punt i a part referendari que permeti aplicar-les.

Les tres lleis, sobretot la de continuïtat jurídica, plantejaran el final de la regulació legal de l'Estat espanyol i el començament del marc legal d'un Estat català independent. Però aquesta barrera s'ha de salvar amb una confirmació democràtica. A parer de Junts pel Sí, amb un resultat que superi el 48 per cent actual. Un referèndum, com proposa la CUP, o unes eleccions constituents? No és tan fàcil. La pregunta encara és més directa: acceptaran el PDC i Esquerra un referèndum desobeint el marc legal espanyol quan encara no compten amb la majoria necessària per fer-ho? I si es decanten per les eleccions constituents, com caldrà fer-les perquè no siguin autonòmiques una vegada més sense aquesta majoria? L'electorat independentista castigaria amb el vot o l'abstenció una repetició declamatòria: unes eleccions autonòmiques que es volguessin “constituents” en el nom, com les anteriors es van voler “plebiscitàries”. Això és exactament el que ara es debat. Aquest és el repte que ha de resoldre Junts pel Sí, aclarint-se internament i amb el permís convenient de la CUP.