Imaginació i voluntat

Tot el que es fa avui des de l'Estat espanyol és per representar la impossibilitat de cap moviment, però només per representar-ho: és una paràlisi que actua mitjançant l'esmussament contagiós de la imaginació i la voluntat, abans que a causa de grans obstacles materials. Aquesta és la ferida que la situació catalana infligeix a l'Estat: el moviment de la realitat. Primer vam decidir que teníem el dret de decidir; seguidament, que no seria pas tan difícil de fer, si prescindíem del destorb que senyoreja a Madrid, i amb el qual no se sap ben bé què fer; finalment, hem arribat a la conclusió que hi ha més coses del que sembla que han nascut per ser menyspreades. Com ara la por, l'arma principal per mantenir-nos immòbils. Por de les lleis de l'Estat. Por del trencament del país. Por de la posició internacional. Por induïda d'una suposada violència independentista. Por que escampen partits, entitats, columnistes, editorials, i que s'ha fet servir, successivament, per negar, menystenir i frenar el que ha estat l'aportació catalana més important a la política europea dels últims anys: imaginació de la voluntat i voluntat de la imaginació per salvar obstacles que no són ben bé materials, sinó inèrcies, rutines, mesquineses que cal menysprear.

Per això dol tant als immobilistes que la confiança sigui renovada. La confiança en la imaginació pròpia, en la voluntat de moure's. Políticament renovada per la majoria independentista, perquè no és pas solament una confiança envers una persona, un grup o un programa determinat, sinó envers la nostra imaginació col·lectiva, la nostra voluntat de moure'ns contra la representació de la immobilitat de l'Estat. Ara bé: en la relació temps-espai, hem anat a gran velocitat i, en molt poc temps, hem ocupat un territori (real al carrer, representatiu al parlament, polític en les consciències, psicològic en les mentalitats) que inclou adversaris i enemics i que per administrar-lo no disposem de prous efectius. La conjuntura actual exigeix aprovar aquesta confiança per conservar ferm el territori guanyat, però encara en queda molt per guanyar en tots els àmbits esmentats.

En conseqüència, si ens quedéssim plàcidament satisfets amb aquesta confiança renovada, quedaríem ben servits. Perquè, a la inducció de la por, cal afegir la realitat d'uns plans de clivatge en la societat que són de classe i que són nacionals. El clivatge de classe, estructural, no és pas representació de la immobilitat, sinó producte de la desigualtat, ampliada amb la crisi i desplegada amb voluntat despòtica contra la pobra gent. El clivatge nacional arrela en sentiments de pertinença, recels i defensa legítima d'interessos particulars i col·lectius. I no s'hi val a negar la possibilitat que hi hagi qui els aprofiti per portar l'aigua al seu molí dins la recomposició d'un Estat que, contra l'actual representació de la immobilitat, podria engegar dinàmiques que no hauríem de menysprear i que podrien refer els fonaments del seu domini.

L'articulació juridicopolítica de les bases per a la sobirania serà fonamental per soldar la confiança del país en un govern que tingui un propòsit clar i que estigui decidit a tirar-lo endavant per conjurar totes les pors. La mobilització de la consciència social i nacional serà fonamental per donar veu a tothom dins una dinàmica de presa de decisions des de baix mitjançant el procés preconstituent. L'aprovació d'uns pressupostos encaminats a revertir desigualtats i a redistribuir la riquesa serà fonamental per tancar els clivatges social i nacional.