L'altra confiança

La tramitació parlamentària d'una moció de confiança ens pot fer creure que el polític que la guanya ja disposa d'un capital invertit a termini fix, fins a la celebració de les properes eleccions. Però no és aquesta la veritable confiança que pot distingir un polític i que va molt més enllà de la mecànica parlamentària de majories. La veritable confiança és la que la majoria d'un poble –no tan sols un parlament– pot arribar a dipositar en un polític com a conseqüència directa de la seva credibilitat. Una credibilitat que equival a l'autoritat, un atribut absolutament diferent i deslligat del poder –àdhuc del poder democràtic–, i que tan sols ostenten els polítics que diuen el que pensen i procuren fer el que diuen dintre del marc normatiu del qual reben la seva legitimitat. Fins al punt que no tots els polítics –més aviat molt pocs– tenen autoritat, perquè no són creïbles, perquè la gent no se'ls creu.

No és un bon camí per guanyar-se aquesta autoritat, credibilitat i confiança, perseguir els objectius fixats forçant l'entramat institucional, prescindint dels procediments i tirant pel dret o fugint endavant. Així queda palès en el diàleg de Ciceró Sobre la república. Trobant-se l'antic cònsol en l'ostracisme –els polítics tan sols escriuen quan estan a l'atur–, va contraposar la polis grega –que preexisteix com a realitat als seus habitants– a la civitas romana –que és un conjunt de persones que estan subjectes a una mateixa llei–. I en va resultar que aquesta llei, aquest dret comú que s'encarna en les institucions, constitueix l'essència de la república. Per tant, la idea nuclear de l'Estat resideix en el respecte a les institucions i en l'observança de la llei tant pels polítics com pels ciutadans. Per això la credibilitat que investeix d'autoritat els polítics es fonamenta en l'escrupolosa legalitat del que fan. Per això, han d'esforçar-se a:

Primer. Respectar l'entramat institucional i observar la llei, sense cercar dreceres espectaculars ni solucions miraculoses per resoldre els problemes. Sobren, per tant, els egos desbordats, els tarannàs messiànics i les grolleres apel·lacions al populisme. I estan també fora de lloc les invocacions a la moral de la convicció, que invita a obeir les conviccions personals fent taula rasa de les conseqüències dels propis actes, un tret que comparteixen els revolucionaris –i els frívols– de tota mena.

Segon. Adoptar les decisions quan toca i amb fermesa, assumint les conseqüències inherents. La primera obligació de qui mana és manar. La segona, respondre del que ha manat. Manar no consisteix a buscar sempre un arranjament que, sota el pretext del consens, degeneri en una enganyifa. Manar és decidir. Decidir és escollir. I qui escull assumeix responsabilitats. Aquest és l'ofici del polític, vertebrat per la moral de la responsabilitat, segons la qual no es pot prescindir de les conseqüències dels propis actes, donat que el polític ha de ponderar sempre la lògica de l'eficàcia al servei del bé comú.

Tercera. Preservar la dignitat i el decor de la funció de què estan investits, consistent en la defensa dels interessos generals. Un autèntic líder ha d'anar més enllà del programa del seu partit; ha de considerar i ponderar les raons i els interessos dels altres, de manera que aquests no puguin dir mai que no se'ls ha tingut en compte. Això exigeix discreció, un punt de reserva i certa solitud. La vida política no es pot convertir en un espectacle permanent procliu al populisme.

En el fragor de la batalla política diària pot semblar que aquesta apel·lació a la confiança com a sinònim de credibilitat i d'autoritat està desconnectada de la realitat, que és pura retòrica buida de contingut. Res més lluny de la veritat. Al cap i a la fi, un Estat és, en essència, un sistema jurídic. En conseqüència, el respecte a les institucions i l'observança de la llei constitueix l'arrel profunda de l'autoritat i el fonament últim del poder. Per ser Estat s'ha de començar creient en ell. Si no és així, pleguem!