Sánchez se'n va

Pedro Sánchez va jugar fort fins al darrer minut, però anit va perdre la partida. Va plantejar el comitè federal com un tot o res: o congrés extraordinari i govern alternatiu o gestora i aval al PP perquè governi. I, finalment, es va imposar una comissió política que serà la que dirigirà el PSOE a partir d'ara. “Ha estat un orgull i un honor ser secretari general. És un orgull i un honor militar en aquest partit. I seré lleial.” Amb un posat molt seriós va comparèixer primer davant el comitè federal i després davant la premsa per anunciar que es rendia, donant per fet que l'escenari que s'obre ara és el d'una abstenció en una investidura de Mariano Rajoy. “Ja vaig advertir que no podia administrar una decisió que no compartia”, insistia durant el comiat.

Aquesta, de fet, serà la següent batalla que lliurarà el partit en un proper comitè federal que haurà de decidir sobre el futur de la governabilitat espanyola. I és cert que, a hores d'ara, en això els crítics estan dividits. Bona part admeten, però, que anar a unes terceres eleccions “serà la nostra mort definitiva”: “Ens enterraran vius!”, sentencien. A poc a poc, la necessitat de no tornar a passar per les urnes es va obrint pas i va vencent les resistències dels dissidents que encara diuen ser partidaris del “no és no” a Rajoy. “Hem arribat a un punt que, fem el que fem, tot ens fa mal”, ha deixat caure en més d'una ocasió el basc Eduardo Madina, si bé –com la majoria de cares visibles del PSOE– segueix sense dir quina és la solució. I amb el caos de comitè d'ahir, aquest dilema tampoc no va obtenir resposta.

Sánchez, si més no, va dir adéu al lideratge després que la seva proposta de celebrar un congrés exprés els dies 12 i 13 de novembre, amb unes primàries el 23 d'octubre per escollir el líder, fos derrotada per 132 vots a favor i 107 en contra. La dimissió suposava el final d'una llarga i agònica jornada de comitè federal en què, a banda que els dissidents van aconseguir el seu objectiu, desallotjar del càrrec Sánchez, també es va certificar que el PSOE està trencat, esberlat, esbocinat.

Es va veure dins el sanedrí i també de portes enfora, on centenars de militants –majoritàriament afins a Sánchez– es van concentrar tot el dia per escridassar els crítics. I alguns van ser perseguits i assetjats mentre se'ls assenyalava com a “feixistes”, “covards” i “traïdors”. “Sánchez sí, Susana no”, “Això no és la seu del PP!”, clamava la militància, personalitzant en la presidenta andalusa, i també en Madina i altres destacats barons del PSOE, el “cop d'estat” contra el ja exsecretari general. Hi va haver crits i algunes discussions força acalorades entre seguidors dels dos bàndols. Però, sobretot, ahir, a Ferraz hi havia més militants i simpatitzants que en qualsevol de les darreres nits electorals.

I mentrestant a dins s'anava desenvolupant una reunió farcida de recessos i corredisses. Gairebé dotze hores d'una tensa trobada en què només els va faltar decidir com es reparteix l'herència i “qui es queda el puny i qui es queda la rosa”, els símbols d'un partit centenari que ahir es va enrocar en posicions irreconciliables, lamentaven veterans d'una banda i de l'altra. “No aixecarem el cap en molt de temps”, hi afegien.

“El PSOE està trencat, això ja no té cap solució.” José Antonio Pérez Tapias, un dirigent d'Izquierda Socialista (IS) –l'únic corrent crític que fins ahir es reconeixia dins la formació–, va sortir desolat quan va comprovar que la reunió s'havia convertit en un orgue de gats, un bucle del qual ningú era capaç de sortir. Ho deia un socialista, que en el seu dia es va enfrontar a Sánchez en les primàries però que ahir defensava bona part de les seves tesis. “He vist comportaments sectaris i intolerants de part de tots”, subratllava l'andalús, que va decidir plantar-se i marxar cap a casa.

Un i altres es van enredar en discussions procedimentals, jurídiques i d'interpretació de reglament: sobre la composició de la mesa, sobre què es votava i sobre si es deixava votar els membres d'una executiva que els crítics no reconeixien... “Tu ja no ets el meu secretari general”, li hauria etzibat l'aragonès Javier Lambán a Sánchez en la reunió. Tot plegat, un embolic; si bé eren petites batalles guanyades pels de Ferraz, que, a mesura que avançava el dia, donaven oxigen al sector de Sánchez. I hi va haver moments, però, que la negociació s'encallava i semblava que només podia acabar amb una demanda als jutjats. Les hores anaven passant i ni tan sols hi havia ordre del dia: els de Sánchez volien votar el seu calendari de congrés exprés, i els seus detractors insistien a votar un informe d'una part dels membres de la comissió d'ètica i garanties que no tenia l'aval del sector de Sánchez i que propugnava una gestora.

En un moment de la tarda, semblava que finalment s'havia arribat a un punt d'acord, és a dir que es votaria la proposta de congrés, però els crítics volien que fos a mà alçada. La mesa del comitè –formada per dos oficialistes i un crític– va decidir que la votació seria en urna. Novament, els dissidents es van plantar i van anunciar que no participarien en una “tupinada”. Al·legaven que no hi havia cap control sobre qui votava i quantes vegades ho feien.