L'anàlisi
Família malavinguda
Si hi ha un país europeu on la lluita fratricida del PSOE d'aquestes últimes setmanes no ha sorprès ni escandalitzat és Itàlia. Aquí, l'equivalent als socialistes espanyols, el Partit Democràtic (PD), ens té acostumats a espectacles encara més entretinguts. La campanya electoral pel referèndum sobre la reforma constitucional impulsada per Matteo Renzi està servint d'ocasió perfecta perquè les diferents faccions del PD es tirin públicament els plats pel cap. “Si guanya el sí s'instaurarà una dictadura, serà el final de la democràcia!”, diuen els democràtics a favor del no. “Si guanya el no serà el caos, marxaran tots els inversors estrangers, Itàlia caurà en una profunda crisi i vosaltres en sereu els responsables!”, els rebat Renzi.
Massimo d'Alema, exprimer ministre d'Itàlia i vicepresident de la Internacional Socialista, és un dels dirigents demòcrates més actius en la campanya pel no. Repeteix als mitjans que Renzi ha creat un “clima intimidatori contra els partidaris del no”. Aquest el convida a callar dient: “Que els líders del passat no ens robin el futur.” I hi afegeix, amb mala bava: “El que li passa a D'Alema és que està enamorat de Berlusconi.” Tot plegat, televisat i amanit amb aplaudiments i xiulets. D'Alema, davant de militants democràtics, contraataca: “Un jove tan creatiu com Renzi hauria de canviar d'acudits de tant en tant. Les seves bajanades no cal ni respondre-les”. D'Alema, procedent de l'antic Partit Comunista italià (PCI), té una animadversió personal cap a Renzi, que ve del Partit Popular Italià. No ha paït que l'exalcalde de Florència preferís una aleshores inexperta –però fidel renziana– Federica Mogherini que ell per ocupar el càrrec d'alt representant de la UE per als Afers Exteriors.
Dins del PD hi ha diversos corrents: la vella guàrdia, formada principalment per exdirigents del PCI –D'Alema, Pier Luigi Bersani–; els renzians, “la dreta del centreesquerra”, socioliberals propers a l'ex-premier britànic Tony Blair; els procedents de la Democràcia Cristiana (DC), moderats a qui les formes impetuoses renzianes els resulten massa estridents –l'exprimer ministre Enrico Letta, apunyalat i defenestrat per Renzi–; i, finalment, hi ha els joves del Partit Democràtic, que no provenen ni de la DC ni del PCI, i els que no s'han aliat amb Renzi formen l'ala més a l'esquerra del PD.
Amb aquesta amalgama de sensibilitats ideològiques, el PD és una bomba de rellotgeria. El partit sembla que estigui a punt de trencar-se permanentment. I, amb tot, no ho fa. Per què? Doncs perquè ningú no vol abandonar el vaixell i regalar el partit “als altres”. Pier Luigi Bersani, històric democràtic força respectat entre els militants més d'esquerres, crític implacable de Renzi, ha respost així als qui, des de les files renzianes, el conviden a marxar: “Només amb l'exèrcit em fareu fora del PD!”
Les diferents faccions contràries a Renzi ara estan més unides que mai. Si guanya el no' podria ser una ocasió de llançar el primer ministre –i secretari general del PD– per la borda. Llavors, però, començaria una nova lluita per decidir qui comandaria el vaixell. I és que, amb Renzi o sense, el Partit Democràtic és, per sobre de tot, una família malavinguda.