la crònica
5.200 milions
De pessetes, és clar. No sé per quina raó, si la quantitat de diners de què es parla em toca la curiositat, el cor o bé la butxaca, tradueixo automàticament els euros a pessetes. Em sento molt més identificat amb el problema i, si la quantitat correspon a un càrrec bancari o bé a una factura, llavors em sento tocat del tot. L'euro em molesta com un parent que ve a passar dos o tres dies i, com que menja i se sent bé, es queda dues setmanes.
Sembla que l'afer Millet comença a materialitzar-se de manera aproximada en 31 milions d'euros, milió més, milió menys. Queda clar que la quantitat exacta serà impossible de definir. L'embolic és tant gran, amb tants vessants i variants, que ni que els malfactors es disposessin a dir la veritat no se'n sortirien. Potser es podran valorar les quantitats retirades —millor dit, robades— en efectiu de la fundació i el consorci, els bonus cobrats estatutàriament —quina barra!—, les inversions en societats i companyies i empreses immobiliàries, les compres d'immobles i els que s'han construït per a ús propi, i tot el que sigui visible, palpable i mesurable, de manera aproximada.
Ara bé, les quantitats d'euros exiliats, les comissions, els resultats paral·lels de les empreses, la major part de les factures falses, les reparacions d'habitatges i adequacions d'immobles, les bodes sonades, els viatges inversemblants, els hotels i restaurants de màxim nivell, les joies, el Porsche de la nena, el Mercedes de cap d'estat del padrino, el Mercedes de ministre amb xofer de la senyora, la cuinera i les minyones, el sastre i els modistes de primera, i mil i una despeses diverses que es produeixen quan el diner entra per la porta gran, mai podran ser quantificades ni tan sols aproximadament. Res més dilapidador que una butxaca plena de diner fàcil i inesgotable i una mà oberta.
Cada vegada més es destapa l'immens sarau que havia muntat aquest exemplar de català atípic. Al principi, va fer pensar que es tractava d'un cervell desenvolupat, maligne, hàbil i calculador, que havia organitzat una trama que requeria una intel·ligència notable. Es demostra, però, que és un pobre home. En realitat, sols és agosarat, desvergonyit, atrevit i immoral, i la seva habilitat ha estat repartir quantitats importants a molts que ara callen acollonits. La cobdícia l'ha traït, per no saber dir prou. No es pot negar que ha sabut jugar amb la vanitat. Sabia fer lluir i ha jugat amb els sentiments dels catalans, amics de la música i el cant. Aquesta és la part no valorada i és, en canvi, la que fereix directament Catalunya en general i Barcelona en particular. No anem pas bé. Em ve a la memòria aquell acudit d'un que truca per telèfon, i una veu li diu: «A quin número truca vostè?» Ell contesta: «Al 974 27 72 86». Llavors li diuen que «no n'ha endevinat ni un!» i pengen. Fa temps, massa, que hem frenat i que els catalans no n'endevinem ni una. Què ens passa?