Macià Alavedra

Diuen que feia mal efecte veure els imputats del cas de corrupció catalana entrant emmanillats al jutjat de Madrid. Segur que en feia. Si la majoria dels xoriços surten al diari amb la cara tapada i només les inicials, fa de mal explicar que tot uns senyors com Macià Alavedra i Lluís Prenafeta entrin com si fossin terroristes. En aquest cas, davant la igualtat de la justícia ells han estat menys iguals que la majoria. El riure va a estones.

Vaig conèixer Macià Alavedra quan encara no tenia cap càrrec conegut. Jo feia de corresponsal de Tele/eXprés a la Costa Brava i havia sabut que venia a passar-hi uns dies un personatge important, Gaston Thorn, però la meva font no em va poder precisar ni la casa ni el poble.

Preguntant vaig anar a raure a les mans d'un home que tenia tot l'aspecte de pescador, cepat, brunyit pel sol, d'ampla gesticulació i gran domini de la conversa. Érem a Sant Feliu de Guíxols i em va dirigir a Vall-llobrega, a la casa exacta. Potser em va acompanyar i presentar, però ara mateix no ho puc assegurar. En tot cas, no vaig pas saber qui era el meu benefactor fins força més tard, quan va donar la cara des de la Convergència pujolinana acabada de néixer. Aviat es va fer important. Quan el Punt Diari va organitzar un debat polític amb els representants de tots els partits a Palamós, ell feia costat a Ramon Trias Fargas en nom de CDC i duia la veu cantant.

Quan es debatia la Loapa, El Punt va organitzar un col·loqui, amb totes les forces polítiques, que em tocà moderar. Hi havia els pesos pesants. En Macià, que va arribar tard –inicialment CDC va ser representada per un altre nom–, em va espatllar la festa. Abans de començar havia exposat als participants el guió dels temes que pensava proposar. Tots ho van trobar bé. Jo anava tranquil, doncs. Però Alavedra, en un moment determinat, es va ofendre per un dels temes, el de la «loapilla» –que ara no cal explicar, però que va ser una Loapa lingüística– i m'acusà públicament de ser partidista. Em calgué explicar l'acord inicial, però ell desautoritzà qui l'havia representat i a mi.

Era una mena de brau, quan atacava aquell home. En política això deu ser un mèrit.

Recordo que l'Ernest Lluch li va dir que, probablement, la idea de parlar d'aquell tema me l'havia suggerit en Francesc Ferrer –cosa que era certa, tot sigui dit– perquè ell hi donava molta importància. En tot cas, a Macià Alavedra li era igual. No volia que es parlés de la loapilla i ho va aconseguir amb el seu exabrupte. Va fer bé la seva feina, ja que qui l'havia substituït no havia tingut el seu mateix criteri.

Canviant de tema. La seva dona és pintora. Es diu Doris Malfeito. Potser li havia d'haver comprat algun quadre.