El Pròxim Orient reclama l'atenció de la Casa Blanca

Tant el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, com diversos ministres del seu govern van festejar el triomf del candidat republicà a les eleccions nord-americanes només de saber-se la notícia. El dubte és si Trump ha estudiat amb prou deteniment la situació al Pròxim Orient. Durant la campanya alguns periodistes van desestimar les declaracions racistes de Trump com a provocacions buides, tot subratllant algunes de les seves inversions a diversos països de la regió. Tot i així, predomina la idea que el nou president necessita temps per avaluar bé la situació al Pròxim Orient: recordem que Trump, en una entrevista a The New York Times el juliol passat, després de declarar-se “gran fan dels kurds”, i reflexionant sobre la relació d'aquests amb Turquia, va comentar que “seria genial poder unir-los d'alguna manera”.

En qualsevol cas, diversos factors expliquen la calorosa benvinguda per part d'Ankara: la indiferència de l'administració Obama envers el fracassat cop d'estat, l'interès de Clinton a armar les forces kurdes sirianes i, més notablement, la possibilitat que l'administració Trump es presti a l'extradició de Fethullah Gülen (presumpte artífex del cop d'estat del juliol). Hi ha, a més, paral·lelismes entre la “nova Amèrica” que Trump ambiciona i la “nova Turquia” concebuda per Erdogan.

La possible bona entesa entre dues figures controvertides com Trump i Putin, amb la Unió Europea com a tercer vèrtex, és objecte de debat a la regió. Considerant que la principal prioritat del president electe, per sobre de la resolució d'altres conflictes, és posar fi a Estat Islàmic, diversos dels grups rebels sirians s'han arronsat d'espatlles davant el seu triomf. “Els americans mai han sigut honestos amb nosaltres. Ens han deixat en un fangar que ha ofegat els sirians”, va lamentar un dels caps de la brigada rebel siriana Liwa al-Haq. Però la fi de la intercessió americana a Síria podria facilitar que altres potències anti-Assad, com l'Aràbia Saudita, tinguessin més marge d'actuació. Tot i que el règim d'Assad es mostra “disposat” a col·laborar amb Trump, resta veure fins a quin punt aquest s'hi voldrà immiscir. La política exterior de Trump, poc clara i suposadament no intervencionista, obre grans interrogants, com per exemple si voldrà prosseguir la guerra clandestina que Amèrica manté a Somàlia o si optarà per continuar interferint al Iemen. Una possible retirada de l'Afganistan (que Trump considera la “guerra d'Obama”) podria significar la recaiguda del país en mans dels talibans.

El president d'Egipte, Abdelfatah al-Sisi, va ser el primer líder àrab a felicitar el president electe, i va proclamar que la seva victòria “dotarà d'un nou esperit les relacions”. El govern egipci, frustrat amb la poca severitat d'Obama envers els Germans Musulmans, hi veu un resplendent nou capítol. A l'Iran, l'aiatol·là Khamenei, que abans de les eleccions havia alabat l'honestedat del republicà, podria trobar en el nou president un inesperat aliat. Ambdós s'han mostrat crítics amb l'acord nuclear traçat per l'ONU i el govern iranià: segons Trump, és “el pitjor acord de la història”. L'islam ultraconservador, per la seva banda, també ha victorejat el triomf republicà. “Potser serà el principi de la fragmentació d'Amèrica, l'era de la seva dissolució”, va comentar l'ideòleg gihadista Abu Muhammad al-Maqdisi, assenyalant també que l'explosiva xenofòbia de Trump podria incitar més musulmans a unir-se a la causa d'EI.