“O ets actiu perquè es pugui votar o no ets d'esquerres”

El referèndum unilateral o els gestos que calgui. Des de l'independentisme hem estat jugant amb les cartes marcades, intentant actuar en el marc de la legalitat de l'Estat espanyol. Aquest temps de cartes tan enlaire ja ha passat. La legalitat laberíntica que ha anat teixint el govern de l'Estat està feta perquè no sigui viable res del que proposa el govern català. El govern haurà d'acabar tenint un escrúpol democràtic estricte, que no hagi de passar pel filtre de la legalitat espanyola. Per tant, hi haurà un xoc d'escrúpols i de legalitats. I l'escrúpol del govern català ha de fer referència més a la legitimitat que a la legalitat. I el de l'Estat farà referència a la legalitat, perquè és l'única cosa que té.

En aquesta lluita política, hi ha coses que s'han de fer de cara a la galeria. Per derrotar l'Estat, tant les esquerres catalanes com les esquerres, com l'independentisme podran vèncer l'Estat i les seves maniobres si tenen un amplíssim suport social. A Catalunya hi ha una majoria quasi majoria estrictament independentista, la suma de la CUP, PDeCAT, ERC i els seus aliats. Al mateix temps, la suma de CSQP, comuns, la CUP, ERC i vés a saber si una part del PSC o el PSC dóna una majoria o quasi majoria. La clau de volta és que part d'algunes formacions són a les dues majories, i com aquestes convencen els altres que, per guanyar l'Estat, proclamar la República i fer les actuacions socials que calen, s'han d'ajuntar les dues majories. En ajuntar aquestes dues majories hi ha d'haver moltes reunions de cara a la galeria, uns ponts de diàleg, unes confiances personals que s'han de desenvolupar. Això no és sobrer.

Hi ha coses que han de caure pel seu propi pes. No pots dir que ets d'esquerres i dir que una votació sobre un tema fonamental només es pot fer si l'empara la legalitat de l'Estat, que és una legalitat construïda des de l'Estat, és a dir, l'instrument de dominació de les classes dirigents. O ets actiu perquè es pugui votar o no ets d'esquerres. Si ets d'esquerres a Catalunya, tu fas causa amb l'independentisme, que és qui demana poder votar, i llavors votes el que et sembli. Jo, que sóc independentista per conseqüència marxista, penso que si vols fer la revolució i només hi ha un escenari on és possible, que és el català, perquè en l'espanyol tu no guanyes mai perquè mai aconsegueixes una majoria que superi la del PP, PSOE i C's, doncs si vols fer transformacions has d'intentar portar la confrontació en el territori on guanyes. Si t'alies amb les forces del sobiranisme, guanyes i pots tirar endavant les reformes socials. Si, podent guanyar a Catalunya, apostes per lluitar en el terreny de l'Estat, enganyes la gent dient que vols transformacions. Això aflorarà aquest 2017. Gent que es diu d'esquerres actua amb unes ambigüitats que ja no podrà defensar.

La relació és complexa perquè la situació de cada formació és molt diferent. La CUP té una complexitat interna molt gran. El funcionament assembleari ho posa de manifest. És difícil que hi hagi uns interlocutors estables i una continuïtat política. El PDeCAT és un partit que, com a tal, no sabem quina força real té. No s'ha presentat mai a unes eleccions. El drama seria que es volgués perllongar Junts pel Sí perquè continuaríem sense saber què representa. El PDeCAT necessita poder mesurar les seves forces i precisar quin és el seu projecte. Ve d'un partit que havia sigut molt gran, l'hegemònic durant l'autonomisme, però ja no estem en l'edat autonòmica. Necessita una reorientació, tenir clar qui la lidera i al voltant de quin projecte. I si el líder és el Mas a l'ombra, els nous lideratges sortits del congrés o el Puigdemont. Això varia molt. I ERC es troba atrapada pel seu creixement. Sap que l'important és la causa general i ha de subordinar-ho tot a intentar aglutinar el màxim de gent. Fa renúncies per a constituir JxSí i mantenir una coherència de govern. La seva ànima més esquerranosa se sent confortable amb la CUP però també li demana que no es desmarqui. I alhora és qui més fàcilment pot tenir relació amb els comuns. Aquest paper de frontissa és complicat.

No, en un partit que té un munt d'anys com ERC, la trajectòria explica coses. No hi ha massa equívocs. Entre les figures públiques hi ha sensibilitats molt diferents. En Junqueras no és marxista però és de cristians d'esquerres. Ell fa un esquerranisme totalment pràctic, empàtic, que apunta allò concret, estar amb la gent, treballar i patir amb la gent. I el Tardà i el Rufián representen un altre perfil però molt inequívocament d'esquerres. I el moviment i el procés exigeix que això sigui compatible amb una aliança amb PDeCAT, una part de la qual se sent còmoda i una altra part, no tant.

Jo me'n refio i donaré suport al que decideixin els que estan al capdavant perquè tenen una informació que jo no tinc. Ara bé, crec que aquestes coses són excepcionals. El meu temor és que si ara es reproduís una altra coalició, el flanc centre-dreta liberal acabaria desaparegut en combat. Necessitem una formació catalanista, independentista, de perfil de centre-dreta, conservadora, perquè ajuda a equilibrar el sistema.

Si em permets, jo crec que ja ho està fent. Mira els departaments del govern que estan fent més coses, qui assumeix els principals riscos. El partit s'ha enfortit molt amb quadres que provenen de fora. La implantació territorial, la quantitat d'alcaldes joves, preparats, és considerable. Mira per on pul·lula molta gent que surt de les facultats de polítiques i veuràs que n'hi ha a PDeCAT i molts a l'entorn d'ERC i dels comuns. L'agenda dels temes que es debaten políticament a Catalunya és l'agenda dels anys 90 d'ERC. Això té a veure amb una certa estabilitat política, amb un lideratge fort, al voltant del Junqueras i la Marta Rovira, que no és discutit.

Aquest 2017 ens hem de plantejar que, si hi ha referèndum, que jo crec que el guanyarà el sí a la independència, després hi ha d'haver unes eleccions constituents. I si no hi pogués haver el referèndum –d'entrada, hauríem de tenir per disciplina la idea que s'ha de fer– hi ha d'haver unes eleccions constituents. No crec que aquesta legislatura es pugui allargar més enllà d'un any. Aquest any això farà un tomb cap a una banda o una altra. Un poema del Frost diu que “caminava per un bosc i vaig arribar a una bifurcació. I tot seguit vaig triar pel camí menys transitat”. Probablement, el 2017 hi haurà un moment que algú prendrà la decisió de tirar pel camí menys transitat. Serem definitivament originals per necessitat davant de l'Estat. Ara tenim unes condicions excepcionalment favorables. Hi ha hagut demostracions d'autoorganització, un desplaçament de velles hegemonies socials. Hi ha massa gent amb situació precària com per marejar la perdiu. Hi ha hagut un temps per esperar alguna gent però no pot durar gaire més. Allargant-ho gaire no milloren les nostres oportunitats i l'Estat acaba respirant.

Hi ha gent de molt bona fe que de cara a un electorat que senten que el tenen dividit intenten no prendre mal al voltant d'un tema que és indefugible en aquests moments a Catalunya. Ells van navegant perquè les seves forces no es divideixin, i menys ara que intenten construir un projecte polític nou i no volen que aquest sigui un factor de divisió interna. En el moment de tirar endavant un projecte polític nou, tenen la responsabilitat com a gent d'esquerres de construir la doctrina que permeti a la seva gent entendre quina és la via de solució efectiva dels seus interessos. Perquè si no, no estan complint amb la seva funció. I se'ls girarà en contra.

En política no fas el que vols sinó el que pots. La política a Catalunya es desplega d'una manera en què tu pots fer grans mobilitzacions, pots fer un procés participatiu, això ho fas i l'adversari s'ho mira des de la barrera. Però cada vegada que hi ha eleccions o una situació en què hi ha pugna, l'Estat juga i juga molt fort. I l'Estat són recursos, serveis d'intel·ligències, Brunete mediàtica, molts dels principals mitjans de comunicació que actuen des de Catalunya, per terra, mar i aire, l'Estat és intoxicació a través de les xarxes digitals. Tot això és minar la moral, introduir dubtes dintre l'independentisme. Tothom està molt infiltrat. La gent tampoc ha de pensar que cada vegada que l'independentisme s'equivoca és una autolesió. No, aquí la lluita és molt dura. Aquest és un gran tema que ja ha arribat a Europa i a nivell internacional. I per tant, l'Estat està jugant amb totes les seves cartes. Hem de ser conscients de les limitacions. En una campanya electora, tu tens un 70% de l'audiència televisiva que mira televisions espanyoles, on la contundència del discurs sobre la situació catalana té un impacte brutal. En la correlació de forces, davant de la societat, apareixem com a relativament febles. Per això és tan immoral que algunes forces que es reivindiquen d'esquerres es parapetin darrere l'Estat per tirar endavant el seu propi projecte polític. Arriba un moment que has de dir amb qui estàs.

Justament per la complicitat. Hi tinc molts amics. Jo crec en l'autenticitat de les seves conviccions. I aleshores, apel·lo al seu pragmatisme, a l'anàlisi. Que analitzin la situació. I on són els interessos de les classes populars avui, a Catalunya. On són els interessos de la gent que ha arribat els últims anys a Catalunya. I la possibilitat de participar en un projecte històric, polític nou, com a fundador. Aquesta oportunitat que tenim aquí no hi és pràcticament en cap lloc més d'Europa.

I llavors per què ho fem, això? La independència és el mètode, no és l'objectiu. L'objectiu és que la gent visqui millor, que sigui feliç. A Catalunya, el mètode per aconseguir això i fundar sobre noves bases el marc de relacions socials, el marc econòmic és la independència, és la proclamació de la República. Si hi pensen dos minuts, això ho saben. Una altra cosa és que en termes electorals no els hi convingui. A Catalunya, per acció de les classes populars, i en algun moment, d'una certa burgesia modernitzadora, hi ha un espai històric nacional, que és l'espai històric català, que s'ha anat perpetuant al llarg del temps perquè l'Estat no ha estat capaç d'esborrar-lo del tot. Aquest espai encara està disponible si les classes mitjanes i populars s'alien i tiren endavant el projecte. La burgesia catalana no té cap projecte per a Catalunya des del noucentisme, més enllà de les reverberacions i els neonoucentismes. No hi ha projecte burgès per a Catalunya. I això qualsevol d'esquerres amb dos dits de front ho ha d'entendre. L'únic projecte que hi ha burgès fa referència a l'Estat espanyol. I aquest projecte burgès és dissoldre Catalunya dins l'única nació que reconeixen, que és l'espanyola.

Més aviat l'Estat ha comès un error de càlcul molt greu perquè això mostra la seva manca de voluntat democràtica i dialogant. Aquestes persones acabaran sent símbols de la lluita contra un Estat que no és democràtic. I per tant, són un factor d'estímul a la gent a donar suport i solidaritat. Són la prova inequívoca dels arguments tan sòlids que tenim per lluitar per la llibertat.