Un cognom per fer història

Em dic Puigdemont

El president de la Generalitat es va asseure a la presidència –al costat hi havia el director d'El Punt Avui, Xevi Xirgo– d'una taula ovalada. A l'entorn de la taula hi havia els divuit Puigdemont i, drets, els acompanyants. El president els va agrair la participació en una experiència periodística que va qualificar d'“estranya però que té sentit” (i que de fet va provocar que algunes de les persones amb qui es va posar en contacte el diari truquessin el primer dia al Departament de Presidència preguntant si la proposta que se'ls havia fet anava de veres o era una enganyifa). I a continuació els va demanar perdó “per tots els inconvenients que segur que us ha portat el fet que compartim cognom, com ara que sigui més difícil cercar-vos a Google o que hàgiu rebut a Facebook algun insult o pel carrer alguna mala mirada”.

De fet, però, cap dels Puigdemont s'havia trobat en una situació compromesa o violenta, més enllà de les preceptives preguntes que tots han rebut reiteradament sobre si tenen algun parentiu amb qui comanda el país (a l'olotina de 72 anys, Montserrat Puigdemont Coll, més d'un li ha preguntat si n'era la tieta), cosa que ha generat alguna decepció en persones que es pensaven que el Puigdemont que tenien al davant potser els š “endollar” un fill a la Generalitat aprofitant el possible parentesc.

Contràriament al que va expressar el president, persones com Xavier Puigdemont Torramilans, que juntament amb el seu germà Marc –també present en la trobada– han portat el cognom presidencial pel món aconseguint campionats europeus i mundials d'enduro, van mostrar la seva satisfacció que un ciutadà amb un cognom com el seu, de difícil pronúncia a les Espanyes, hagi arribat a la presidència. “Per fi sabran com es pronuncia Puigdemont!”, va comentar en Xavi.

Tots els presents van reconèixer haver tingut problemes amb el cognom i a gairebé tots els coneixen amb sobrenoms com ara Puigde, Puig o Putxy. Aquest darrer s'ha acabat convertint en el segell professional d'un altre olotí, Joan Puigdemont Barranco, fotògraf professional.

El debat sobre el cognom no va ser només una qüestió anecdòtica. Algunes de les persones presents van demanar al president que aquest cognom faci història. Un desig compartit pel mateix president Carles: “Espero que el nostre cognom resti associat al país, que tingui transcendència i que sigui sinònim d'una determinada manera de fer les coses.”

Creure-ho per ser-ho

Abans que el president de la Generalitat s'incorporés a la conversa, vam preguntar als Puigdemont si creuen que hi haurà referèndum i, en cas afirmatiu, quin resultat preveuen, indistintament del que pensin votar.

La majoria van manifestar que es farà el referèndum –no tenien gaire clar si acordat amb l'Estat– i que es guanyarà, però gairebé tots hi van afegir la cua “per poc”. Entre els presents també hi havia qui creia que el no s'imposaria a les urnes. L'informàtic Jordi Puigdemont Bonfill, de Banyoles, va traslladar al president una certa preocupació pel resultat final del procés cap a la independència. Carles Puigdemont va ser rotund: “El país mateix ha de creure que té a les mans la clau perquè siguem independents. No depèn de ningú més. Hem d'estar convençuts i sentir-nos forts. Si es donen aquestes dues condicions, serem invencibles.” El president no va amagar que el Principat competeix amb “un Estat poderós, intransigent”, contra el qual els independentistes lluiten sense les eines d'un estat. “I tot i així ens n'estem sortint!”, va declarar orgullós el president, que va reiterar que “ningú farà la feina per nosaltres, els catalans”. I ho va rematar exhortant els presents en certa manera a passar a l'acció: “Cadascú de vosaltres té a les mans un tros de la independència que ha de posar al servei del col·lectiu. Si ho fem, serem independents”, va afirmar amb convicció.

Malgrat l'al·locució presidencial, Maria Puigdemont Brunsó, veïna de Fontcoberta i propietària d'una franquícia alimentària a Cassà de la Selva, va traslladar al president que “potser hauríem d'explicar millor els beneficis de la independència”. El president de la Generalitat va respondre que el govern ja ho ha explicat, però va recordar que els catalans estem sotmesos a una “pressió mediàtica” contra el procés que és una lluita desproporcionada que fins i tot s'ha intensificat amb l'arribada dels canals de televisió vinculats als serveis de telefonia digital, “que ha provocat que TV3 tingui només una quota de mercat del 15%, mentre l'oferta en castellà ha crescut espectacularment”.

En aquest sentit, les intencions de l'Estat espanyol afecten altres àrees que els Puigdemont van posar sobre la taula, com són la mateixa llengua, l'escola i la cultura. Núria Puigdemont Rodríguez, de Barcelona, va explicar que el seu fill parla català a casa però que es relaciona amb la resta de nens a l'escola en castellà i es va mostrar preocupada pel futur de la llengua catalana. El president va tornar a expressar-se amb contundència: “Hi ha una pressió que està sent finançada per arraconar la llengua catalana, per, tal com va dir el ministre Wert, espanyolitzar els nens catalans. Volen fer desaparèixer el català de l'espai educatiu, del mediàtic..., d'allà on puguin.” Darrere d'aquesta campanya que va denunciar davant els seus homònims, el president Carles va dir que s'amaga “la voluntat d'eliminar la immersió lingüística que no només ha estat un eina lingüística molt important, sinó que ha actuat com a element de cohesió social”: “Si haguéssim separat els nens a l'escola segons la llengua que fan servir hauríem provocat una fractura social irreversible. Volen subvertir un model d'èxit”, va cloure. Tanmateix, Carles Puigdemont va exposar que “si França té problemes per mantenir al món la posició del francès, imagineu-vos Catalunya...”

Respecte al sistema educatiu, Carme Puigdemont Bofill, gironina excoordinadora de trànsit aeri de l'aeroport de Girona, va preguntar com treballa el govern, amb vista al futur, la millora del sistema educatiu català.

La ciència, el futur

El president de la Generalitat va exposar que el govern, mitjançant la conselleria d'Ensenyament, està analitzant els models educatius més avançats del món. D'aquest estudi el que ja és clar, va manifestar, és que Catalunya ha de créixer, i molt, pel que fa als coneixements científics, on estem per sota de la mitjana europea. Actualment es calcula que en els pròxims anys es crearan a Europa 750.000 llocs de treballs relacionats amb l'enginyeria de telecomunicacions i/o la informàtica. Així doncs, una de les prioritats del Principat ha de ser prioritzar aquest perfil professional que, segons va dir Puigdemont, té una retribució superior a la mitjana de llocs de treball de 6.000 euros. I ell, que té una bona reputació professional de persona que s'avança al futur, va assegurar que “un 80% dels nens que ara han començat P3 acabaran fent feines que avui no existeixen i que no ens podem ni imaginar”. Ara bé, per poder estar a l'altura del que demana el futur, el president té molt clar que el model educatiu “no és ni la Lomce ni la formació professional espanyola”.

Mentre no arribi el moment de poder dibuixar un model propi, hi ha coses que preocupen els alumnes. Aina Puigdemont Codes, la més jove de la taula, amb deu anys, va explicitar al president la preocupació dels seus companys i companyes d'escola que han sentit el rumor que les classes s'avançaran una hora i començaran a les vuit del matí i no pas a les nou com fins ara: “Hi ha una nena a la classe que li agrada molt dormir i no vol llevar-se tan d'hora!”, va explicar l'Aina, cosa que va provocar el somriure dels presents. Carles Puigdemont va intentar ser didàctic i li va explicar gràficament que al país li convé una reforma horària: “Saps què passa? Que ara plegueu de l'escola i després aneu a fer extraescolars i després feu els deures, sopeu i, com que a la televisió els programes de prime time es fan tard, us n'aneu a dormir a les dotze. No descanseu. Tot això ho hem de repensar, perquè tothom ha de tenir temps per gaudir de la família i anar més tranquil per la vida”, va cloure el president.

Si es parla d'ensenyament i formació, s'acaba posant sobre la taula la qüestió de les sortides professionals dels joves. Joan Puigdemont Barranco, d'Olot i pare de l'Aina, va mostrar la seva preocupació perquè els joves hagin de marxar a l'estranger per trobar feina. Carles Puigdemont considera que no és negatiu que els joves puguin tenir una experiència educativa o laboral fora del país, sempre que tornin, que és el que ara, majoritàriament, no es produeix. El líder català va exposar que cal fomentar projectes que siguin atractius per als joves catalans i que també atreguin potencial forà. En aquest sentit, va citar el programa Icrea com una mostra que Catalunya disposa d'eines de prestigi internacional en l'àmbit de la formació i el treball. “D'aquí surten patents i es creen start-ups amb futur; ara bé, haurem de multiplicar per tres o per quatre el pressupost que hi destinem per poder retenir el nostre talent.”

Totes les aportacions dels Puigdemont van resultar enriquidores, però va ser sorprenent el to i la desinhibició d'en Pol Puigdemont Plana, de 13 anys (està a punt de fer-ne 14), que com si parlés amb un amic li va preguntar al president: “Escolta, com veus el futur dels joves? Podrem tenir feina?” Un cop més el president de la Generalitat va fer referència a la necessitat de millorar el sistema educatiu per aconseguir que els joves que s'han d'incorporar al mercat laboral “tinguin el reconeixement professional i salarial que els permeti competir d'igual a igual amb una persona de França o dels Estats Units”. Va recordar, però, que la concepció del segle XX “d'una feina per a tota la vida” ha desaparegut per voluntat dels mateixos joves, més flexibles a la mobilitat geogràfica, i pels canvis tecnològics. Va tornar a insistir en les possibilitats que Catalunya té en aquest àmbit: “La ciutat de Barcelona és el segon hub tecnològic més important del món després dels Estats Units.”

Situats en l'àmbit laboral, en un parell d'intervencions van sorgir queixes per la situació de maltractament i desprotecció dels autònoms. Carles Puigdemont va qualificar d'“urgència” millorar la situació del règim laboral dels autònoms, que segons va dir el seu partit ha defensat històricament a Madrid sense èxit. I va tornar a ser explícit: “L'Estat espanyol castiga la petita i mitjana empresa i els autònoms. Sabeu per què? Perquè el teixit econòmic espanyol no depèn de la situació de pimes i autònoms. A Catalunya, però, la situació és radicalment diferent, però al govern espanyol no li importa. Per això acaba d'eliminar la possibilitat d'ajornar el pagament de l'IVA, que moltes empreses fan servir per tenir liquiditat, i ara a més obliguen autònoms i empreses a avançar el pagament de l'impost de societats del 2016!” I va anar més enllà aportant un seguit de dades reveladores: “A Catalunya el 2015 les inspeccions d'Hisenda es van incrementar un 45%, però només van recaptar un 7% més. A Espanya només van fer un 8% més d'inspeccions, però van recaptar un 28% més! Quin és el problema de fons, doncs? Que allà aixequen la catifa i de seguida troben el que busquen. Per què no hi fan, doncs, més inspeccions?... Per això ens cal un estat propi”, va concloure el president.

Funcionaris, risc zero

Cadascuna de les preguntes i comentaris dels presents a la trobada acabava portant el líder del govern català a la conclusió, que feia explícita, que Catalunya necessita un estat propi per poder desenvolupar el seu potencial i mantenir la seva personalitat pròpia. Arribar-hi, però, no s'albira com una qüestió de tràmit sinó de dificultat per l'oposició de l'Estat. L'advocat de Malgrat de Mar Xavier Puigdemont va traslladar una qüestió que preocupa persones del seu entorn: atesa la política de judicialització que està portant a terme l'Estat vers Catalunya, quines garanties tenen els funcionaris públics que si obeeixen ordres del govern català no en patiran les conseqüències?

Carles Puigdemont va assegurar: “Els riscos els assumirem els polítics; cap funcionari ha de patir”, i va reiterar l'esquema “Torcuato Fernández Miranda” aplicat a la Transició espanyola: “En cap moment hi haurà un buit legal que pugui afectar els funcionaris. Les ordres que doni el govern estaran emparades per la legalitat catalana”, va dir.

També es va referir al procés de desconnexió Carles Puigdemont Corominola, estudiant gironí de 19 anys d'enginyeria de telecomunicacions a la UB, que va preguntar si es podria votar telemàticament en el referèndum. El president de la Generalitat va garantir que els catalans residents a l'estranger podran votar electrònicament, però que a hores d'ara no sembla possible que també ho puguin fer els residents a Catalunya. El president va explicar, de passada, que un seguit d'observadors internacionals validaran amb la seva presència tot el procés de votacions.

Hi ha més qüestions que, si prenem com a mostra els Puigdemont, preocupen els catalans, com la que va expressar Maria Puigdemont Viñals, banyolina que treballa com a secretària interventora als ajuntaments de Beuda, Santa Pau i Sant Ferriol. Puigdemont Viñals va preguntar si s'havia treballat prou la causa catalana internacionalment i va manifestar un temor: si els independentistes perden els referèndum, “quin pla B hi ha”.

La resposta presidencial va ser nítida: “No hi ha pla B.” I ho va argumentar: “Què hauríem de fer si el que volgués la gent majoritàriament fos quedar-se com ara? Respectar-ho, convocar eleccions i que qui surti escollit gestioni la situació.” La inexistència d'un pla B neix d'un convenciment: no caldrà. “No hi ha cap alternativa millor per als catalans que la independència. Volem ser un estat de matriu europea, és a dir, basat en els valors de la pau, la democràcia, obert als països veïns... I volem estar dins de la Unió Europea; però fins i tot això ho hauran de decidir els catalans. S'haurà de redactar una Constitució, que haurà de ser un mirall on la gent s'hi vegi reflectida”, va explicar Carles Puigdemont, que, d'altra banda, tot i admetre que el govern treballa l'àmbit internacional, va dir que no és una qüestió que ara els preocupi, tot i que serà bàsica en el cas de proclamar la independència.

Els altres catalans

Entre els Puigdemont presents a la trobada hi havia Marta Puigdemont Campos, banyolina de naixement, resident durant molts anys a Barcelona i actualment amb domicili a Mallorca. Ella va fer referència explícita als Països Catalans i va fer una demanda al govern català en el cas que el procés prosperi: “No us oblideu dels catalans que estem en altres comunitats de l'Estat espanyol.” Carles Puigdemont va esquivar una qüestió que ara no és, per motius estratègics, a l'agenda dels dos grans partits independentistes catalans, i es va limitar a manifestar que “els Països Catalans depenen de la voluntat de mallorquins i valencians”. Amb tot, va reiterar un argument molt present en l'argumentari independentista, que és la necessitat de mantenir bona relació amb el que resti d'Espanya si la independència prospera. El president va recordar que el govern català preveu que els ciutadans del Principat puguin tenir doble nacionalitat i, tot i admetre que potser en un primer moment les relacions amb Espanya potser no serien bones, va manifestar de nou: “La nostra voluntat és que el lligam amb Espanya es mantingui i s'enforteixi, perquè compartim moltes coses”. “El nostre, malgrat el que es vengui des d'allà, no és un procés antiespanyol”, va dir.

Caliu i solitud

El president de la Generalitat va manifestar, responent a Gerard Puigdemont, que ha pogut percebre que molts ciutadans de comarques empatitzen amb ell pel fet que no és un president “criat” en l'ambient barceloní. El reconeixen com un dels seus i així li ho transmeten. En contrast amb l'escalf de la gent hi ha la solitud de l'instant en què va acceptar la proposta d'Artur Mas, que comportava fer un tomb radical “al darrer terç de la meva vida en plenitud”. Una decisió amb moltes implicacions: “No puc tornar a la vida normal. Quan plegui, ningú em contractarà”, va comentar un punt lacònic. Xavier Puigdemont va ser directe: “I tornar a l'alcaldia?” Ho va negar rotundament i va lloar el treball de Marta Madrenas, a qui va qualificar de “gran alcaldessa d'una ciutat que és un model d'èxit”.