Què se'n sap, dels soldats?

Dilluns, vuit del matí. Sota el Cul de la Lleona s'hi han aplegat una cinquantena de persones, amb els bastons i la roba adequada per iniciar una marxa de poc més d'una hora. No és un dia ni una hora per tirar coets i la mitjana d'edat se'n ressent notablement. Predomina el personal que ja disfruta de la targeta daurada i de pesos pesants de la política se'n veuen pocs. Ambient festiu, d'aplec, amb algunes disfresses per treure dramatisme a tot plegat. Qui més qui menys té clar que “l'exèrcit d'ocupació” tampoc serà tan ruc per enfrontar-se amb pacífics excursionistes protegits per desenes de càmeres i gravadores, armes tant o més eficaces que les altres.

A la mateixa hora, a la plaça de l'Església de Celrà l'ambient és similar, es respira entusiasme i paraules com ocupació, invasió, exèrcit popular o independència acaronen les orelles d'una setantena de persones que comparteixen la fe antimilitarista i antiespanyola. El dia és magnífic, fa sol, la temperatura és perfecta per caminar i als marges ja treuen el bec els espàrrecs. Uns per un costat i els altres per l'altre, arriben al bosc i enfilen amb parsimònia –l'edat no perdona– els primers pendents. Que se'n sap alguna cosa, dels soldats? La pregunta no obté resposta fins a arribar al cim de Sant Miquel, on circula el rumor (els de Celrà han arribat deu minuts abans) que se'ls ha vist per la zona dels Àngels. A l'ombra del castell, la gent treu els entrepans i es disposa a escoltar els parlaments de rigor. Fetes les proclames, algú pregunta: “I ara què?” Doncs res, girar cua i disfrutar d'una magnífica jornada per passejar per les Gavarres.