La virtut de la maldat

La maldat, en la seva consideració de perversió, no genera, afortunadament, debat públic. Es condemna, i punt. Hi ha coses que no es discuteixen, es combaten, segur que ha dit algú. Les finals no es juguen, es guanyen, va dir algú altre. No pretenc frivolitzar, perquè m'estic referint al Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, celebrat ahir, que ja em sembla prou frívol que comparteixi subjecte, és a dir, «dia internacional», amb alguns complements que potser no caldria. Que cada dia és dia internacional d'alguna cosa i al final farem curt amb 365 llargues jornades. El que vull dir és que el que fan els maltractadors és de tal magnitud perversa que ningú no gosa justificar-ho públicament i, en aquesta mesura, tots els discursos condemnatoris del dia d'ahir són avui, i demà, fàcils de subscriure amb els ulls tancats. El que ha de generar i genera un debat viu és el tractament de les maldats, però no hi entraré.

I tot plegat crec que ho deia perquè Mariano Rajoy, aquell home d'aparença afable, de nom (Mariano) afable i que sembla que intenta embolcallar-se d'un plus d'afabilitat quan trepitja Catalunya –els seus motius deu tenir–, va construir ahir un discurs impecable sobre la necessitat del rebuig col·lectiu de l'«acte covard» del maltractament; sobre la necessitat d'envair l'«àmbit privat» en què algunes dones de zones rurals pateixen la violència domèstica i sobre la importància de la insistència de la societat civil que treballa al marge dels partits i de les institucions. Era la clausura d'unes jornades organitzades per l'associació estatal de dones Affamer, la presidenta de la qual, Carmen Quintanilla, també és diputada del PP. I això es palpava en l'ambient que va acollir fervorosament Rajoy. Tret d'aquesta petita i aparent incongruència, el discurs de Rajoy em va semblar lloable, com el de tots els manifestos d'ahir i de sempre contra la violència masclista, i em va semblar, de veritat, molt sincer. Ara bé, mireu fins a quin punt les maldats fan miracles transversals que les paraules del principal líder de l'oposició a Espanya no només les hauria signat qualsevol altre portaveu de la causa contra el maltractament de la dona, sinó que, en abordar altres temes dins de la mateixa seqüència discursiva, alguns fragments de la seva conferència els hauria fet servir amb orgull qualsevol líder antiliberal: «L'únic que tenen de bo aquestes crisis [en referència a la crisi econòmica] és que ens serveixen per reflexionar i veure que algunes coses no es van fer bé, que no es pot aspirar a guanyar en un mes el que a un altre li costa de guanyar tota la vida.» O aquesta altra: «El mercat no pot ser un déu infinit i s'hi han de fer correccions», va dir Rajoy amb convicció, per denunciar la crisi dels preus en origen dels productes agrícoles.

De maltractadors n'hi deu haver del PP, del PSOE i del PSC, de CiU i d'ERC, i d'ICV i de la resta de partits de l'arc parlamentari i extraparlamentari, i de moviments ecofeministes. N'hi deu haver fins i tot, molt probablement, entre la multitud de les manifestacions que clamen justícia cada vegada que un home assassina la seva parella. Quina coartada social millor hi pot haver?

El que em sembla que vull dir, per no perdre'm, és que no cal que sigui la maldat transversal i indiscutible la que tingui en exclusiva la virtut excepcional de posar d'acord els discursos dels que mai es posen d'acord. No cal enfrontar-se al dimoni per arrecerar-se en el consens.