Dignificar els morts

“L'única cosa que vull és que algú els recordi.” Ho diu Elena Juscafresa Juera, de Palamós, que, abans de fer-se les proves genètiques ahir al matí al CAP del Güell de Girona, atenia la premsa per explicar la recerca del seu oncle, Sebastià Juera i Valls, desaparegut durant la Guerra Civil. La seva història es repeteix, malauradament, amb molts noms i molts pobles i a la majoria de les famílies del país. Feia la mili a Saragossa quan el van enviar al front. El 1938 se'n va perdre el rastre, i l'àvia de l'Elena (la mare d'en Sebastià) va rebre la carta en què s'informava de la mort del fill, però no d'on hi havia el cos. “Al cap dels anys, vam trobar que potser era a Guadalajara, però també l'haurien pogut enviar al Valle de los Caídos.” Amb un to vivaç però no exempt d'emoció, l'Elena explica que es va decidir a participar-hi “per honorar la memòria” dels morts. Recordar-los és dignificar-los: conscients dels 80 anys de retard, els familiars es fan les proves com un acte d'homenatge a qui no el va tenir mai: “Pel meu oncle i per tots els nois que, com ell, van morir, sense que ningú els fes cap homenatge.” “Això no s'esborra mai, ho porto a dins, però com a mínim no vull que quedi sense memòria, que algú els recordi.” I hi afegia, amb orgull, que un dels seus fills hi té una retirada.

Les ferides mai es tanquen, recordava Maria Assumpció Arnau Prades, de Badalona, però resident a Olot durant molts anys. En el seu cas, es tracta d'un tiet, i no podia evitar emocionar-se quan relatava la seva història als periodistes. “Va morir als 19 anys; sembla que el van ferir el 19 de març del 1938, i l'última carta que va escriure és del 3 de març.” L'exèrcit els va enviar una única carta per confirmar-ne la mort, però sense donar cap més explicació. “No hi ha res confirmat, tot és «sembla que...»”, explica la neboda. Una de les hipòtesis és que el van ferir a Soneixa, un poble de Castelló, i que el van ingressar a l'hospital de guerra de Calaceit, a la comarca del Matarranya, a Aragó. “A la meva àvia, l'havia vist plorar molt –continua la història la Maria Assumpció– i, si es pot enterrar, que estigui amb la família.” També explica la confusió sobre la localització de les restes: “Era molt petita i vaig veure molt de trasbals a casa quan va arribar una carta sobre un possible enterrament al Valle de los Caídos, i van dir que no, que ni parlar-ne, que érem republicans; era molt estrany, perquè pensàvem que estava en una fossa comuna al cementiri, a Calaceit.” La Maria Assumpció i els seus pares ho van demanar a l'Ajuntament de Calaceit, però el silenci va ser la resposta. “Ho faig per les ties, per la meva mare; no el vaig conèixer, però sí que he vist molt de dolor”, conclou.

Dolors Bahí, de 82 anys i de la Pera, busca el seu pare, mort a Móra d'Ebre als 33 anys. “Tenia tres anys quan va morir i no em puc recordar de res”, explica. L'única cosa que van rebre a la família va ser l'òbit. Res més. El sentiment, tants anys amagat, no es podia contenir quan recordava els passos iniciats per cercar el pare. També estava commoguda la neta, Maria Viella, que l'acompanyava. És gràcies a la seva tasca de recerca –sobre la desaparició del besavi– que s'havia decidit a fer el pas. La història que no s'escriu en els llibres l'escriuen els estudiants.

També busca el seu pare Raquel Canaleta, de Salt, però resident a Palamós. Del dia que els en van notificar la mort, recorda del crit de l'àvia i l'abraçada, també amb la mare, de les tres dones. Es deia Salvador Canaleta Bosch, ferit a Molins de Rei i mort a l'hospital militar de Terrassa. La família pensa que està en una fossa comuna a Terrassa. “El vam visitar amb el fill l'endemà de Reis; era un prat on tocava molt el sol, vaig quedar satisfeta d'on era”, explica la Raquel com a únic consol.

Maria Mitjans, de Torelló, portava una foto en blanc i negre del seu oncle, Pere Bru, desaparegut el juliol del 1938. “Un company va dir que l'havia aixafat un tanc a l'Ebre”, explica. Què espera de les proves? “Si en trobéssim les restes, que és molt difícil, l'enterraríem amb els familiars.”

Entre la seixantena de familiars que ahir es van fer la prova al CAP del Güell, hi havia Ricardo Soley, que busca dos germans, l'Àngel i en Narcís. Van marxar de Bescanó com a voluntaris al front i no van tornar mai més. L'un, mort l'abril del 1938, creuen que a Basturs, al Pallars Jussà, i l'altre, el maig del 1939, a Vallfogona de Balaguer, a la Noguera.

El programa d'identificació genètica , impulsat pel govern, va començar a recollir mostres al novembre. A les comarques gironines hi ha actualment 368 familiars de desapareguts que han demanat fer la prova. Al conjunt de Catalunya, hi ha registrades en el cens 5.300 persones i ja han recollit l'ADN de 461. Una vegada que els familiars sol·liciten el torn per a la prova, el personal parla amb ells i fa una genealogia familiar per establir-ne el parentesc. Després se'ls pren una mostra bucal, un procediment senzill i totalment indolor. “La prova genètica s'enviarà a la Vall d'Hebron, que encreuarà les proves genètiques de les restes òssies, a mesura que anem obrint fosses, amb les proves genètiques extretes dels familiars”, explica Carme García, directora de relacions institucionals. “Anem tard, és cert, fa 80 anys de la Guerra Civil, però anem en una direcció imparable: obrir les fosses i identificar totes les restes.”