Carod es vol quedar

Ell voldria quedar-se fent política. Voldria? Carod vol quedar-se i hi té tot el dret. Ara bé, una cosa és tenir-ne el dret i l'altra l'oportunitat, que no és ben bé el mateix. És un fet que ha estat l'home més emblemàtic d'ERC les últimes dècades. Prototip de polític honrat, diu públicament el que pensa, sense meditar si el pot perjudicar o no. S'ha significat sempre pel seu arrelat amor per Catalunya i per la seva convicció absoluta i indoblegable per la independència de la nostra terra. Quan en parla li brillen els ulls amb espurnes independentistes. S'ha guanyat a pols poder-ho veure!

Vist així sembla indiscutible i costen d'entendre les travetes que li fan els seus col·legues de partit. És evident que la propera legislatura no el volen en cap lloc significat del govern –si pacten, és clar–, ni del propi partit. Hom suposa que el consideren un personatge incòmode que trenca esquemes i causa maldecaps. No recorden molts d'ells que s'han fet a redós seu. S'endevina que Carod ha de sofrir molt amb el rebuig!

És un fet ben rar. L'amistat, la lluita en comú, el salt d'Esquerra Republicana fent història, la polèmica aventura tripartida –més llarga que fructífera– i més coses, no li ho tenen en compte i, o molt m'erro, acabarà amb un trist sopar d'homenatge i comiat.

Salta la pregunta: «Què ha fet Carod per haver d'acabar sense pena ni glòria la seva vida política?» Senzillament, la va cagar a fons i ara ho paga. Tots els governants cometen errades i l'espifien, parlant i prenent decisions en el transcurs del seu mandat. Ara bé, no hi ha precedents d'un cas semblant. Per fer memòria, un extracte de l'incident:

–El 4 de novembre de 2003 van tenir lloc les eleccions autonòmiques catalanes.

– El 14 de desembre es firmà el Pacte del Tinell i Carod va ser nomenat conseller en cap.

–Viatjà amb cotxe oficial a França i els dies 3 i 4 de gener del 2004 s'entrevistà a Perpinyà amb membres de la cúpula d'ETA. Autoatribuint-se una indeguda representació, intentà negociar un estatus d'excepció pel que feia als possibles atemptats a Catalunya. «Potser creu que juguem a bèlit?», degueren pensar els interlocutors.

–El 24 de gener saltà la notícia als mitjans i l'escàndol va ser enorme.

–Quatre dies després, el 28 de gener, pressionat pels uns i els altres, va dimitir.

Carod va quedar marcat i la seva carrera política, de fet, va acabar aquell dia. Ben intencionat, no ha entès mai l'avalot que va provocar. D'altra banda, les seves intervencions a les comunitats autònomes i Europa en lloc d'escurçar distàncies les augmenten. Com més parla, pitjor. Els seus plantejaments idealistes de la nostra realitat, uns no els entenen i altres no els volen entendre, i tots els consideren provocadors. El seu problema congènit, del qual mai es guarirà, és que el cor li corre molt més que el cap. No hi pot fer més!