La capella profanada

Si us arribeu fins al poble d'Esponellà, qualsevol dels seus veïns sabrà explicar-vos la llegenda del mal caçador. Segons la tradició oral, un diumenge de Nadal el senyor del castell va sortir de cacera, una afecció per la qual perdia l'esma i el sentit del temps. Mentre es trobava caçant als estanys de Pompià, el rector es preparava per dir missa a la capella del castell. Les campanes anunciant l'inici de l'ofici retronaren per la plana d'Esponellà, però el senyor, obcecat per la seva passió cinegètica, ni tan sols va sentir-les. Després d'una llarga espera, el sacerdot va decidir començar la missa sense esperar-lo. Mentrestant, el senyor emprenia el camí de retorn, però va tenir una relliscada que li va fer perdre el sarró ple de cacera. Com es pot suposar, el seu malestar encara va augmentar més quan va arribar a la capella i va comprovar que el sacerdot estava oficiant la missa sense haver-lo esperat. Des de la portalada de l'església li va etzibar: “Com heu gosat començar la missa sense mi?”. I, poc després, va assassinar-lo amb la seva ballesta. Els esponellanencs expliquen que algunes nits d'hivern encara es poden sentir els esgarips del rector que es confonen amb les bufades de l'orella i, si pareu atenció, fins i tot les rialles malignes del senyor.

Aquesta és una de les versions que molts veïns i veïnes d'Esponellà us poden explicar de la llegenda del mal caçador que, com totes les narracions traspassades de generació en generació, té diverses variants i una barreja, sovint, difícil de destriar, d'invencions i deformacions; però també, un rerefons de realitat que es comença a descobrir quan resseguim el llibre d'òbits de Sant Cebrià d'Esponellà. El 15 de novembre del 1647 hom va anotar la defunció del canonge Pere Pifarré, que “fou mort de dues o tres escopetades que va rebre mentre es revestia per dir missa”. Segons aquesta font, doncs, el mòbil del crim difícilment podia haver estat la reacció del senyor per la descortesia del canonge, per la senzilla raó que en el moment de ser assassinat Pere Piferrer encara no havia començat l'ofici. El sacerdot que va anotar l'òbit també va voler revelar un detall sorprenent que, posteriorment, es va intentar esborrar: els instigadors de l'assassinat. Segons l'anotació inicial, el canonge hauria estat mort “per ordre dels inquisidors de Barcelona”.

Fos com fos, la mort de Pere Pifarré no va ser un episodi puntual. Contràriament, va representar l'inici d'una persecució clarament focalitzada contra l'autoritat eclesiàstica. Un dels seus successors, Tomàs Massanet, va deixar escrita una Recopilació y declaració dels treballs y persecucions que han tingut los rectors de la present Baronia de Esponellà des del 1647, en què recordava que des d'aquella data fins al 1692 hi havia hagut fins a onze rectors diferents a Esponellà, cap dels quals no va poder suportar durant gaire temps la pressió a la qual eren sotmesos. Un d'aquests fins i tot es va veure obligat a abandonar el poble de manera precipitada perquè “després d'haver-lo objurgat ab paraulas, lo agafaren, lo tiraren per una finestra que dona sobre las bassas de la auliada cap per aváll tenintlo per los peus y una bona persona los persuadí lo tornassen a dalt y no el llensassen á baix”. La documentació deixa rastre, doncs, d'una persecució implacable. Massanet va intentar esbrinar els motius d'aquesta persecució i, després d'algunes indagacions va arribar a la conclusió que el vici més gran que regnava a Esponellà era el de “la luxúria” i fins i tot va comptabilitzar que hi havia “catorze amancebats, entre altres lo Majordom del dit Baró, y que lo tal vici me digueren los vells que may agues faltat en dit Poble”. La conclusió a la qual va arribar era que “les persecucions contra los Rnts. haurian vingut de voler extingir tal vici”. Tot i la preocupació del sacerdot per l'estat moral de la parròquia, és molt probable que les instigacions formin part de les constants tibantors que hi va haver durant tot el segle XVII entre el poder civil i l'eclesiàstic. El sacerdot també va voler deixar constància que “com a càstig d'aquest sacrilegi, mai més no hi foren celebrats els oficis divinals en dita capella”. A banda de la clausura d'aquest espai, la data del 15 de novembre del 1647 també marca un punt i a part en la història del castell. No deixa de resultar simptomàtic que els darrers estadants que s'han pogut documentar corresponguin a l'any 1648, és a dir, un any després de l'assassinat.