Poca broma amb la identitat

Darrere la màscara d'un àlies i sense que la brida de la consciència contingui les vísceres, quan es discuteix sobre alguna cosa relacionada amb la identitat als fòrums d'internet, la fúria es desboca a la segona rèplica. En aquests casos, des de les trinxeres, que són l'indret perfecte per convertir l'adversari en una caricatura, no s'estalvien canonades. A França, al país dels ciutadans i de la racionalitat republicana, aquell president d'origen hongarès i aristocràtic que a vegades sembla una reencarnació de Napoleó i a vegades de Louis de Funes s'ha proposat reafirmar els valors de la identitat nacional i l'orgull de ser francès. I no existeix el candidat a la presidència dels EUA que abans de demanar l'habitual benedicció divina no hagi invocat retòricament els valors essencials del gran país de la llibertat condicional. I a Espanya ja han vist com s'inflamen els no-nacionalistes quan s'esdevé alguna victòria esportiva o quan es discuteix la unitat de la pàtria.

Poca broma, doncs, amb la identitat en temps de globalització. Amb la individual i amb la col·lectiva. Es veu que necessitem saber que som d'algun lloc, percebre l'escalf de la comunitat, notar els lligams, els interessos, el referents i els projectes compartits. I des del moment en què se'n pren consciència es desencadena el desig de preservar-la. Les identitats, en bona part, es conformen en oposició, reactivament, i aquí és on deu residir la nostra força i la nostra debilitat. Molts patriotes vigorosos s'han forjat en atmosferes absolutament hostils, i, a la vegada, els anhels de desenganxament d'aquí desencadenen les ànsies de lligar-nos curt d'allà. Amb la identitat a la defensiva no és fàcil entendre-la de forma dinàmica, oberta i permeable, que és l'única forma que no esdevingui la cotilla ridícula que genera tants anticossos, i aquest deu seu un bon argument pel Sí a la consulta de demà.

A aquesta banda del món les forces centrípetes i centrífugues són molts poderoses i ara és pràcticament impossible traçar les complicitats entre els mileuristes de les diverses terres de la península, o entre els jubilats, o els treballadors de banca. Hi ha tant soroll i tanta tensió que, arreu, tothom troba més complicitats amb el president del club de futbol que li té el cor i el seny robats que amb els seus col·legues transnacionals. Mals temps per a l'internacionalisme que, llevat d'alguns musulmans i dels partidaris del xoc de civilitzacions, tothom considera una tronadíssima ingenuïtat.

El neoespanyolisme asfixiant de l'Aznar, l'amenaça uniformista d'aquella gent de la UPD, les tribulacions insubstancials d'en Zapatero i l'irritant corcó quintacolumnista dels Ciutadans han fet créixer la convicció que Espanya és impossible, que el tracte fiscal és infame i que en les actuals circumstàncies la nostra llengua està condemnada. Un percentatge creixent de catalans no veuen la forma d'encaixar en el projecte espanyol i ara, ni la proposta de l'Avi Macià proclamant un Estat Català integrat en una Federació de Repúbliques Ibèriques, ni la de Companys encabint-lo en la República Federal Española, trobaria partidaris, encara que això salvés els excitants Barça-Madrid de la lliga de futbol.

Les sentimentalitats ferides per les disputes dels darrers anys ens han distanciat i em penso que aquells que contemplen amb escepticisme la consulta sobiranista de demà s'equivoquen. Ningú sap què és exactament la identitat, ni ningú l'entén igual, però, segons tots els indicis, és alguna cosa importantíssima.