Algú ajudarà l'Iran?

La victòria del president iranià, el reformador Hassan Rouhani, que amb el 57% dels vots revalida el seu mandat quatre anys més i derrota l'ultraconservador Ebrahim Raisi, coincideix amb la visita de Donald Trump a l'Aràbia Saudita, on signarà un acord de venda d'armes per 100.000 milions de dòlars per modernitzar l'exèrcit saudita, que no té, ara per ara, com a principal enemic els grups gihadistes d'Al-Qaida i Estat Islàmic, sinó l'Iran. L'Aràbia Saudita vol dissuadir amb la seva superiorat militar l'Iran i els seus aliats xiïtes del Iemen, el Líban i Síria. Actualment l'aviació i les tropes saudites estan força implicades en la guerra del Iemen, combatent les milícies xiïtes houthis, que tenen el suport de Teheran.

Rouhani ha guanyat les eleccions, tot i el suport indirecte del líder suprem, Alí Khamenei, al derrotat Raisi, atès que la majoria dels ciutadans, sobretot els de mitjana edat i els joves, donen suport a les reformes que Rouhani ha aconseguit implementar en el seu primer mandat. Per posar un exemple, ha suprimit la “policia de la moral”, que multava i apallissava les dones que detenia pel fet d'anar vestides de manera considerada poc decorosa. Però el principal canvi aconseguit per Rouhani ha estat la millora de l'economia, produïda per la reducció de les sancions després de l'acord nuclear amb els EUA i Europa. I el fruit més important d'aquest acord és que ha donat esperança a la població jove i no tan jove que mira cap al futur i l'exterior, a diferència dels Guardians de la Revolució i els militars, que controlen de manera mafiosa l'economia, i dels ancians i la gent més religiosa, partidària dels aiatol·làs que no volen que res canviï, sigui perquè ells s'enriqueixen, sigui perquè encara esperen l'arribada de l'imam ocult del xiisme, el Mahdi o messies, que ha de complir la profecia. Rouhani no ho tindrà fàcil per aconseguir els canvis. Però, a diferència del que li va passar a l'expresident Khatami, que, entre el 1997 i el 2005, va veure com les seves reformes eren rebutjades pel Líder Suprem i els òrgans no democràtics de l'Assemblea d'Experts i el Consell de Guardians, i que els seus vuit anys de mandat frustrat van donar pas al del conservador Ahmadinejad i a la tupinada del 2009, ara la població jove i no tan jove que vol un canvi és majoria. Els que eren joves l'any 1997 o el 2005, i van veure fracassades les seves esperances, ara són de mitjana edat, però darrere seu ara hi ha milions de nous joves. I tots tenen unes eines com internet i les xarxes socials que els obren al món, i que, tot i les restriccions imposades pel règim, fan més difícil fer-los callar.

Serà cabdal en l'evolució cap a les reformes que es demanen qui i com substituirà el ja vell Líder Suprem, Alí Khamenei, i si serà possible una transició gradual de l'actual teocràcia cap a un règim democràtic sense les restriccions d'ara. Evidentment, la mil·lenària lluita entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, que hi ha darrere la rivalitat entre l'Aràbia Saudita i l'Iran no facilita aquesta normalització.

Per això, perquè l'economia i el dia a dia de la societat iraniana millorin, caldrà que es continuï aplicant l'acord amb l'Iran aconseguit per Barack Obama, que farà millorar l'economia. Però les monarquies petrolieres i Israel s'hi oposen, atès que prefereixen un Iran aïllat i feble. I es fa difícil saber quines cartes jugarà l'imprevisible Trump, que l'única cosa que sap fer bé és fer negocis, com la venda d'armes per un import de 100.000 milions a l'Aràbia Saudita, negociada, per cert, pel seu gendre, el jueu Jared Kushner, sense que això molestés la pietosa família reial saudita.