política catalana
erc
ERC metabolitza les seves ànimes
El partit ha digerit sense tensions l’auge dels últims anys pel retorn als orígens i l’obertura a noves sensibilitats
Hi conviuen des de marxistes fins a ‘true liberals’, units per l’independentisme i els avenços socials
El grup al Congrés,el més heterogeni, admet que tenen força debat, però sempre acaba bé
“Volem fer d’ERC un partit del segle XXI, cooperatiu, que vol enllaçar amb el seu entorn, sumant.” Són paraules de la secretària general, Marta Rovira, del dia que va ser escollida, el 17 de setembre del 2011, i gairebé sis anys després semblen una profecia. Ella i el president Oriol Junqueras formaven un tàndem electoral que es presentava llavors amb l’objectiu sobretot de deixar enrere les lluites intestines que havien corcat el partit durant anys fins a deixar-lo gairebé en mínims institucionals (deu diputats al Parlament), però també amb l’ambició de ser el pal de paller de l’independentisme. I, és clar, en el moment en què l’independentisme ha esdevingut tendència majoritària, l’ambició ha passat a ser erigir-se en el partit central del país en el lloc dels antics CiU i PSC, un paper que ja li atorguen la majoria d’enquestes i que implica mirar de guanyar adhesions a costa d’aglutinar sensibilitats noves, moderar posicions extremes i haver de fer equilibris ideològics interns no sempre fàcils de gestionar.
És cert que el vent ha bufat a favor de la nova ERC amb l’esclat del procés els últims anys i la formació d’un tripartit independentista de facto amb el PDeCAT i la CUP que l’ha deixat en la centralitat política sense haver-se de moure ni suportar gairebé cap erosió, però no ho és menys que una part del mèrit d’haver atret votants, simpatitzants i una pila de càrrecs electes des de sectors i tendències polítiques diferents també ve de l’estratègia d’obertura que ha seguit la direcció.
El mateix Junqueras, que no era militant quan va aparèixer a l’arena política el 2009 per encapçalar la candidatura a les europees, ja acabava d’assolir l’alcaldia a Sant Vicenç dels Horts amb un equip en què convivien el vicepresident de la penya del Madrid, el president de la colla sardanista i el dels Amics del Flamenc. I després ha estès l’exemple i ha procurat integrar molts independents a les llistes, tant en eleccions catalanes com en municipals –el seu planter natural, que es nodreix sobretot d’entitats locals–, estatals i fins i tot europees. Una tendència que, amb l’atansament d’escissions d’altres partits produïdes arran del procés, amb els quals s’han signat acords de col·laboració a tots nivells, s’ha fet encara més palesa i l’ha dut a créixer en gairebé tots els flancs. “És volgut i buscat, reprenem una tradició de quan als anys trenta el partit era confluència: Macià ja era transversal”, afirma el portaveu i vicesecretari de comunicació, Sergi Sabrià. “Si vols ser majoritari, t’has d’assemblar a la societat, i això t’obliga a estar disposat a rebre tothom”, reflexiona.
El secret és que no sols s’ha integrat aquestes noves veus, sinó que se’ls ha donat llibertat d’acció per no quedar encotillades en les directrius de partit. I això, que tenia i té el perill de convertir ERC en una olla de grills ideològica que algun dia acabi petant, ha sortit bé fins ara gràcies en bona part que a tots els uneixen dos fils conductors que han passat per sobre: la independència i els avenços socials, ítems que consideren íntimament lligats. “El canvi nacional i el social són indestriables, i això només és executable amb una ERC que acabi sent majoritària”, proclama Sabrià, que creu que tothom ha assumit la màxima, ja que per fer possible una majoria calen “perfils diferents”.
Des de marxistes fins a liberals
És clar que tot plegat fa que avui, en l’òrbita del partit, hi convisquin des de càrrecs que es consideren liberals o true liberals (com el mateix Junqueras i el secretari d’Economia, Pere Aragonès) fins a gent de l’ala esquerra (com el president del consell nacional, Josep M. Jové), passant per socialdemòcrates, com Marta Rovira; exmembres del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), com el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó; execosocialistes, com Raül Romeva; socialistes maragallians, com el també conseller Toni Comín i la senadora Ester Capella; empresaris ex-Unió, com Vicenç Pedret, ara a Catalunya Sí; exintegrants d’entitats sobiranistes, com la també consellera Meritxell Serret (ANC) i el diputat Eduardo Reyes (Súmate); sindicalistes, com Dolors Bassa, i nouvinguts, com el senador d’origen indi Robert Masih. I tot això ja es metabolitza bé internament? Sabrià defensa que sí: “ERC se sent molt còmoda, no hi ha un trencament respecte al discurs de sempre, sinó que simplement hem intentat sumar i muscular-nos”, explica. El portaveu, de fet, admet que cal “fer un esforç per trobar posicions centrals” que tots vegin bé, però alhora sosté amb rotunditat: “A ERC no hi ha sectors, sinó sensibilitats diferents.”
En la mateixa línia s’expressen les conselleres Bassa i Serret, que es defineixen com a socialdemòcrates, i que abans d’això en l’àmbit polític tot just havien estat regidores de Torroella de Montgrí i Vallfogona de Balaguer, respectivament, com a independents en llistes republicanes. Ara, totes dues destaquen com a “molt positiu i enriquidor”, des de l’experiència afegida en un govern de coalició que també té els seus estira-i-arronses, l’intent de sumar que també a dins està fent ERC. “Els partits han de ser més plurals i diversos, i trobar punts de confluència és molt important entre gent que té els mateixos objectius”, exposa, equiparant-ho a la seva experiència també com a secretària general de la UGT a Girona, la consellera de Treball, Família i Afers Socials. Bassa, que, tot i seure a l’altre costat de la taula, diu que defensa els mateixos drets que quan era sindicalista, i cita un exemple pràctic que ha vist de prop: el debat intern que va fer el partit, amb matisos diferents, sobre l’abast de la renda garantida. “El que més m’agrada és com vam arribar a un consens entre totes les maneres de pensar”, raona. Serret admet que les diferències “podrien ser més evidents, però preval la voluntat de construir i prioritzar l’objectiu comú”. Més que crear nous corrents interns, així, ella creu que aquest auge els difumina: “ERC havia tingut les seves famílies, però la dinàmica d’obertura i les noves maneres de fer afavoreixen que es redefineixi tot i que les rivalitats internes es desdibuixin”, reflexiona la consellera d’Agricultura.
Qui també havia estat regidora, en aquest cas a Calonge, és l’ara senadora Elisenda Pérez. Això sí, ho havia estat pel PSC, on va militar durant gairebé 15 anys abans de desvincular-se’n el 2014 arran de la posició contrària del partit al dret a decidir. “Continuaré sent socialista tota la vida, però abans que res soc catalana i demòcrata”, reivindica Pérez, que es va integrar al corrent Avancem i, a diferència d’altres companys com Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Joaquim Nadal, va decidir fer el pas i integrar-se l’any passat a les llistes d’ERC. Assegura que s’hi sent “molt identificada i gens incòmoda”. “M’han deixat treballar amb llibertat com si fos un d’ells”, agraeix, abans de negar també que existeixin divergències al grup, perquè tots tenen “molt clara la feina que han de fer” en l’actual moment del país.
El microclima del Congrés
És clar que si un col·lectiu reflecteix avui a la perfecció l’heterogeneïtat d’ànimes d’ERC és el grup al Congrés, amb membres com els marxistes Tardà i Rufián, el sindicalista Jordi Salvador, l’exguerrillera tupamara Ana Surra, l’històric del PSUC Joan Olòriz i el socialcristià i exconseller nacional d’Unió Joan Capdevila. “El grup parlamentari de Madrid ha de ser el futur del partit”, diu Rufián, exmembre de Súmate i de l’ANC. “Catalunya serà diversa o no serà”, proclama el diputat, que admet que tothom “es pot imaginar els debats” quan han de votar una iniciativa a la frontera, però es posen d’acord perquè “són tots molt bona gent”. “Que el Capi [Capdevila] i Tardà votin el mateix és un triomf!”, afirma.
“Hi ha debats molt oberts, però no tensions importants. La gent és poc obcecada i poc sectària”, confirma Olòriz, que es desfà en elogis cap a Tardà. “M’ha facilitat moltíssim la integració i sintetitza molt bé el que penso”, explica l’exregidor a Girona, que va deixar ICV el 2015 després de veure que els independentistes, amb qui manté bona relació, hi eren minoria. Aleshores va acceptar la proposta d’anar al Congrés per ERC, grup amb què tancarà el vincle “en el moment de la independència”, perquè “té el paper de partit central fins llavors”. Olòriz, autodefinit com a “eurocomunista evolucionat cap a l’ecologia”, agraeix que no hagi hagut de renunciar als ideals, i recorda que, si bé va demanar llibertat de vot en consciència, a risc de ser expulsat, sempre ha votat amb el grup fins ara.
I això que entre els companys hi ha el Capi, que el 2013 va plegar d’UDC i que des de llavors ha format part d’Òmnium o de l’ANC, perquè “la política no només es fa dins dels partits”. Capdevila, que havia coincidit amb Junqueras a la universitària Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), veu que té cabuda a ERC “amb una comoditat superior” a l’esperada, ja que es queixa que van ser “el pujolisme i el duranisme” els que van situar els socialcristians “a la dreta de CDC”, quan a Europa estan “entre liberals i socialdemòcrates”. En tot cas, el diputat dona la benvinguda a “la idea del junquerisme d’abraçar tothom” per fer un catch all party. “ERC està vacunada veient els resultats del pujolisme, que ho va intentar i no ho va aconseguir”, conclou. Ho podran fer ara els republicans?