Pregunta amb arrels

El dia que l’independentisme escocès reculava a les urnes, l’independentisme català agafava embranzida amb l’anunci de la data i la pregunta del referèndum. Una senyera creixia entre l’eixam de diputats independentistes i els consellers amb què es va envoltar el president, Carles Puigdemont, per solemnitzar el moment. Hi havia pregunta i hi havia arbres; els tarongers del pati del palau, però ni rastre de pregunta en forma d’arbre com en el 9-N del 2014. És a dir: no hi haurà sinó sís i nos, no sí-nos. Ara provin de repetir-ho en veu alta i recordaran si n’era de complexa aquella pregunta.

Puigdemont portava una carpeta de color marró fosc. A l’interior, carretejava un document, repassat una estona abans amb els seus assessors de comunicació. Eren uns fulls innocus penalment: el seu discurs. Res que fos firmat o aprovat, per no donar peu a querelles. Era un acord de paraula, subscrit sense firmar, rubricat sense signar en una reunió extraordinària del consell executiu. A l’últim paràgraf, el president va respondre, sense preguntes ni rodes de premsa, tres de les sis b doble clàssiques del periodisme: el què, el quan i el per què. El com, el qui i l’on, un altre dia.

Entarimats en grades, diputats de Junts pel Sí i de la CUP van constituir un hemicicle de petit format a la seu de l’executiu. No hi havia, però, cap parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot, ni tan sols Albano Dante Fachin –últimament més escorat cap al bloc independentista que no pas cap als comuns–, ni tampoc el líder d’EUiA, Joan Josep Nuet, que comparteix querella amb la resta de companys sobiranistes de la mesa del Parlament –dilluns vinent tornarà l’exhibició d’unitat per acompanyar-lo a declarar davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya–. L’absència dels comuns servia al portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, per resoldre que “en esa foto sólo están ya los más radicales”, entenent radical com a pejoratiu.

Des del cordó que separava la premsa de la política s’albirava l’emoció exterioritzada per alguns diputats. La republicana Anna Simó es fregava els ulls. La parlamentària de la CUP Mireia Boya i el coordinador organitzatiu del Partit Demòcrata, David Bonvehí, prenien fotografies de la gernació periodística, que els enregistrava a contrallum. Hi faltaven els cupaires Anna Gabriel i Albert Botran, per compromisos previs diversos, així com el diputat caigut en desgràcia Germà Gordó, per raons òbvies.

La jornada començava amb el desplegament d’un domàs gegant en una façana lateral –una façana, diguem-ne, unilateral– de la plaça de Sant Jaume, obra de la Joventut Nacionalista de Catalunya, amb el lema Freedom is on the way, que vindria a ser La llibertat ja s’atansa (traducció lliure). Freedom is coming també hi hauria escaigut. El domàs va fer fortuna al rotatiu britànic The Guardian, que va il·lustrar la notícia de la data i la pregunta amb la imatge. Mariano Rajoy també is on the way, però el president espanyol no fa domassos pel no.

La reunió extraordinària del govern començava a dos quarts de deu del matí. El conseller de la Internacionalització, Raül Romeva, arribava un quart d’hora abans. La consellera de les Urnes, Meritxell Borràs, l’únic membre de l’executiu presumptament querellat per la fiscalia (la querella encara no ha estat registrada), va relliscar al llindar de la sala Tàpies. Va relliscar però no va caure. En qualsevol cas, tenia al costat el conseller de Salut.

Quan ja es dissolia la formació, Toni Comín s’abraçava amb el vicepresident, Oriol Junqueras, i el portaveu d’Esquerra, Sergi Sabrià. Potser celebraven que la pregunta conté la paraula república. En tres anys, la pregunta amb arbre s’ha convertit en pregunta amb arrels, que fondegen en la història del país.

Al mestre del ribot, el socialista Alfonso Guerra, li va semblar “un desastre” que el referèndum tingui data i pregunta, per bé que no deixaven de ser dues pseudoincògnites; no podien variar gaire. A dos quarts d’onze, un cop desvelades, cap al final del discurs i abans del “Visca Catalunya” de rigor, des de no se sap on van sonar les campanes, com en la pel·lícula Rompiendo las olas, que parla d’amor, sacrificis i miracles. Al bell mig del pati, Sant Jordi, matant el drac.